Cicle de conferències PAU 2023 de les assignatures de Llatí i Grec

Manuel Hugeanu, Júlia Hernández i Mar Roma de 2n batxillerat B

El passat dimecres 25 de gener la Societat Catalana d’Estudis Clàssics va organitzar el cicle de conferències preparatòries de temari de les PAU per a les matèries de Llatí i Grec  a l’UdL, on l’alumnat de 2n de batxillerat va tenir l’oportunitat de conèixer amb profunditat aspectes molt interessants sobre el mite d’Eco i Narcís, així com quina és la visió que ens dona la comèdia grega en relació a Sòcrates, el famós pensador atenès

Els mites en la actualitat

“Eco i Narcís, d’Ovidi als nostres dies”

A càrrec de l’Alejandra Guzmán Almagro, professora de la Universitat de Barcelona

Tal com la professora Alejandra Guzmán va explicar a l’inici de la seva exposició, els mites són històries que es generen en l’antiguitat més arcaica, però que viatgen en el temps i avui en dia encara ens hi sentim identificats. Actualment continuen tenint una simbologia, un sentit, és a dir, es pot afirmar que són universals i atemporals. Els mites ordenen el món, tot i que també sovint exposen virtuts i vicis pròpies de l’ésser humà, com poden ser la vanitat humana i  la por al rebuig afectiu que comporta angoixa.

El mite d’Eco i Narcís ens parla d’una banda dels orígens d’una flor, el narcís, i d’altra banda de l’origen d’un fenomen acústic prou conegut, l’eco, el ressò. Com la resta de relats mítics, aquest també es remunta a temps remots on l’explicació per part dels humans del món que els envoltava era totalment fantasiosa i al·legòrica. 

La primera versió d’aquest mite es va trobar en forma de poema en uns papirs manuscrits anomenats The Oxyrhynchus Papyrus. El nostre mite en concret es va descobrir amb el títol Narcissus, escrit per Parteni de Nicea, autor del segle I aC. Es tracta d’un poema fragmentari on l’autor ens presenta a Narcís com un jove “semblant a un déu”, d’una bellesa increïble i que enamora a tothom que el veu, tant homes com dones. El jove però tenia un “cor cruel i odiava a tothom” fins que s’enamora d’ell mateix, fins al punt que plora quan veu la seva bellesa reflectida a l’aigua “deliciosa com un somni dins d’una primavera”. 

Eco, una nimfa castigada per Hera a no poder parlar i solament repetir les últimes paraules que sent, cau perdudament enamorada de Narcís en veure’l en una de les sortides del jove caçador. Ell la rebutja com a la resta, i aquesta, en no sentir-se corresposta, es reclou en una cova sense res, només amb la veu com a única possessió, el so és allò que viu en ella.  A continuació Eco maleeix a Narcís i amb l’ajuda de Nèmesi, deessa infernal de la venjança, fa que s’acompleixin les paraules que Tirèsies va profetitzar quan era un nadó: “Si no s’arriba a conèixer”  segons llegim a les Metamorfosis d’Ovidi de Sulmona. 

Narcís, absort davant de la seva pròpia bellesa, acabarà llançant-se a les aigües de la font on es contempla i s’ofegarà. Podem dir que Narcís mentre desitja, és desitjat i és objecte i subjecte alhora, encén amb el mateix foc allò que el crema, és a dir, provoca i és provocat. 

Quan varen celebrar el seu funeral, no s’hi va trobar cap cos i en el seu lloc va néixer una flor safranada envoltada de pètals blancs. El mite segueix amb l’arribad del jove mort als inferns i fins i tot aporta una certa ironia en mostrar-lo contemplant-se a la llacuna Estígia, el súmmum del narcisisme. El narcís a l’antiguitat es presenta com una flor infernal, fins i tot en el seu color safranós, i els bulbs, considerats narcotitzants, eren emprats en fórmules màgiques i s’han trobat en rituals infernals.

Posteriorment altres autors tracten el mite, com Pausànies a la seva Geografia. Diu aquest que a Tespis, a Grècia, hi ha la font de Narcís, però posa en dubte que el jove es pogués enamorar d’ell mateix en veure’s reflectit al mirall i en canvi presenta a un jove que s’hauria enamorat de la seva germana, cosa que  té relació amb la famosa teoria de la dualitat, com la dels bessons o dels déus Apol·lo i Diana. 

Segles després el pare de la psicoanàlisi, Sigmund Freud, agafa el mite clàssic de Narcís per definir un transtorn de la personalitat, el narcisisme.

Alhora es poden establir paral·lelismes del mite de Narcís i Eco amb obres clàssiques i atemporals de la literatura que pertanyen al moviment dels Dandis, com per exemple “El retrat de Dorian Gray” d’Oscar Wilde, on el protagonista també és jove, guapo i cruel. 

Per finalitzar cal subratllar que el mite, a part d’explicar-nos l’origen de la flor i del ressó,  també aporta una funció simbòlica reflectint les inquietuds de cada època, concretament en la nostra, el narcisisme de les xarxes socials, com ara aquest costum dels selfies, integrat en la nostra rutina com a metàfora d’actitud narcisista. Estimar-nos més a nosaltres que als altres és la lliçó de vida que ens ensenya el relat, la seva funció moral.

Sòcrates: heroi o antiheroi?

“Sòcrates en escena: els Núvols d’Aristòfanes i els (anti) herois de la comèdia” a càrrec del Sergi Grau, professor de la Universitat de Barcelona

“L’èpica i la lírica, dos dels gèneres literaris grecs més antics, estan relacionades amb els valors socials aristocràtics, com avui en dia també la música, el cinema, les belles arts,…  i els vinculem a diversos tipus de valors de la nostra societat” aquestes foren les paraules introductòries de la classe magistral impartida pel professor de la UB Sergi Grau.

Seguidament una afirmació com aquesta “la comèdia grega antiga estava al servei de la polis, en concret, d’Atenes” va centrar el tema, i és que efectivament els drames eren una mena de servei públic a l’Atenes del segle V, i abans encara! 

La gent fins i tot cobrava per anar al teatre, tan necessari era considerat aquest en la formació dels ciutadans, en l’educació en valors, de què tant parlem avui dia. Així doncs els temes que tractaven estaven en funció dels interessos de la ciutat. Els ciutadans més rics eren els qui subvencionaven aquests espectacles tot pagant un impost, anomenat litúrgia, mot que reconeixem en l’àmbit de les misses catòliques ja que aquestes foren una mena de continuació dels espectacles teatrals anteriors. La connexió amb els rituals religiosos en honor a Dionís és obvia. Ja Aristòtil ens parla a la seva Poètica dels ditirambes, cants poètics en honor al déu del tirs, Dionís, déu del vi, però sobretot de l’alteritat, ja que el vi ens fa sortir de nosaltres, ens “allibera” segons creença antiga. De fet un dels sobrenoms del déu a l’antiguitat era Liber, “el lliure” o “l’alliberador”. Era un déu estranger, de les dones, dels infants,…de tot el que no és estàndard, com sí ho eren en canvi els ciutadans atenesos. 

Canviant els rols tradicionals, com actualment fem per Carnestoltes, és a dir, mostrant l’alteritat també podem educar en valors i refermar-los. Al teatre la màscara també ajuda a ser un altre, ajuda a l’alteritat, ja que a través d’aquesta qui ens parla, l’actor o hypocrités és capaç d’esdevenir un altre. 

El mot drama, també grec com la major part del vocabulari relacionat amb les arts escèniques, significa “actuació” i aquest concepte a l’antiga Hèl·lade ens presenta els límits de l’èsser humà: déus i deesses, herois i heroïnes, per la part de dalt; bèsties i monstres per la d’abaix. La tragèdia i comèdia ens mouen entre els límits superiors i inferiorsl.

Tant tragèdies com comèdies eren representades en ocasió de les festes en honor a Dionís: les Lenees, per exemple, eren unes festes rurals celebrades a finals de gener i inicis del febrer; les Grans Dionísies tenien lloc a Atenes coincidint amb la primavera, cap a finals de març i el començament de l’abril,… De la mateixa manera que el Carnestoltes, els festivals teatrals grecs se celebraven als inicis de la primavera lligats amb els rituals de fertilitat que inclouen l’obscenitat i la burla tan típiques de la comèdia. En tots ells hi havia concursos teatrals d’obres representades al mig de l’àgora en teatres desmuntables com els entarimats de les nostres festes majors. 

Sobta saber que el públic a la tragèdia ja coneixia els arguments, per tant el que volia veure en escena era el que deia el o la protagonista, la seva reflexió sobre el succeït. La “ironia tràgica” és allò que experimenta el públic quan se sap coneixedor del que a escena el protagonista sovint ignora. És un recurs també sovint emprat al cinema actual.  

Entre els actors i el públic se situava el cor que poetitzava el que estava passant a l’escena. A la Medea d’Eurípides són les dones corínties les que acompanyen a la protagonista i l’apropen al públic. 

A diferència de la tragèdia, a la comèdia és fonamental la reflexió política, la crítica,… els personatges no són éssers elevats sinó sovint les dones, gent d’extracció més baixa, esclaus, etc. D’altra banda la comèdia també es diferencia de la tragèdia per ser un gènere lliure que es permet crear utopies, situacions inusitades, que no tenen lloc en la realitat de l’atenès. De fet, és tan lliure la comèdia que es permet trencar “la quarta paret” i adreçar-se al públic en la paràbasi, com algun cop passa en alguns films o sèries actuals.

Aristòfanes és l’únic autor de qui conservem comèdies gregues senceres d’un grup força nombrós de comediògrafs antics, probablement perquè ell sol va superar la criba del passat. Els motius? Potser les seves obres interessaven especialment a l’statu quo? Un leitmotiv caracteritza la seva obra: és un autor ultraconservador que trenca la realitat per tenir aquest model invers i amb ell refermar-la, vol refermar els valors antics i conservadors, com passa amb el nostre Carnestoltes.

Als Núvols precisament trobem el debat sobre la pedagogia, sobre com educar els fills, els ciutadans… el debat actual per excel·lència. Protagonitzada per Sòcrates, personatge arxi conegut a Atenes, emblema de la nova educació que s’estava implantant a la polis, els Núvols va ser presentada a concurs i va quedar la tercera de tres obres, dos de les quals curiosament tenien com a protagonista al filòsof i això ens diu molt de la seva gran fama. Aristòfanes va tornar a presentar-la l’any següent (ho sabem pel que el mateix autor deixà escrit en una de les paràbasis de l’obra) i tot apunta a què va canviar-li el final on no trobem el happy end propi de les comèdies, sinó l’incendi del frontisteri, l’escola imaginària que dirigia el filòsof a l’obra.

Està clar que pel consevadurisme aristofànic el fet que Sòcrates eduqués als joves, els ensenyés a pensar, a tenir un pensament crític, segurament diferent al dels seus pares i ancestres, als quals ja no respectaven,… tot això devia ser un gran daltabaix. Així que l’autor pretén denunciar com Sòcrates vol destruir els valors tradicionals i amb la seva obra demana que no se li deixi actuar ni a ell ni als sofistes. Aquesta és la imatge que el comediógrat ens ha transmès d’ell.

En aquest punt anterior arribem directament al que poden anomenar la “qüestió socràtica”, per fer el símil amb la “qüestió homèrica”. Quin és el Sòcrates vertader? El que ens presenta Plató, el de Xenofont o el d’Aristòfanes? Quin és el seu retrat més fidedigne? El que s’apropa a un vell silè que Aristòfanes explota deliberadament o el de l’il·lustre mestre i pensador dels altres dos? I així de nou podem fer una comparació amb el món actual, la de la imatge no sempre clara que ens arriba dels personatges del nostre escenari públic. Aristòfanes ens presenta a un Sòcrates sofista que té una escola, el Frontisteri o Pensatori, i que cobra per ensenyar,… una imatge de l’il·lustre pensador amb què cada cop coincidim més als nostres dies.