Entrevista a Pilar Serra, presidenta i cofundadora de Lleida pels refugiats

“Jo he estat professora i als meus alumnes sempre els feia una pregunta: – Però a tu t’agrada com està el món?”.

A una persona blanca europea ucraïnesa sí que li obrirem les portes, sí que li farem els papers ràpidament. Dos milions d’ucraïnesos són acollits a Europa i no passa res i, en canvi, si arriben a Canàries mil persones sembla que és un drama. Per què? Doncs perquè són subsaharianes i tenen la pell fosca. Això suposa una gran dificultat.

Entrevista a Pilar Serra, presidenta i cofundadora de Lleida pels refugiats, associació que té l’objectiu de sensibilitzar, denunciar i actuar per dignificar la vida de les persones refugiades. 

– Quan vas començar a participar en projectes solidaris? Què et va animar a fer-ho?

Des de sempre he tingut aquesta inquietud i he estat en pro de la defensa dels drets humans. Vaig començar amb un projecte a Camerun que es deia Escucha Camerún i més tard, quan va començar la crisi dels refugiats els anys 2015 i 2016, vaig viatjar a un camp de refugiats a Grècia. En aquell moment, hi arribava la gent de Síria i d’Afganistan a causa de la guerra i va ser un impacte molt fort, perquè era gent que tenia diners, que vivia com nosaltres, que de cop es trobava a un camp de refugiats en unes condicions horribles. Per mi va ser un moment decisiu, va marcar un abans i després. En tornar, vam decidir amb un grupet formar aquesta associació, Lleida pels refugiats, i des d’aleshores no hem parat.

– Com vas arribar a ser presidenta de l’associació? I quines són les tasques que corresponen a aquest càrrec?

Vaig arribar a ser presidenta perquè calia una persona que fos presidenta, perquè per fer una associació s’han de fer uns estatuts i s’han de complir uns càrrecs. D’aquesta manera vaig ser jo qui va liderar la creació d’aquesta associació juntament amb dues o tres persones més. També estaven al principi la meva filla i altres persones que havien viatjat també a Camerun. 

A més, també em van fer decidir en part la meva motivació tan gran, el meu convenciment total i absolut de què s’havia d’ajudar a les persones refugiades que es troben en aquesta situació d’extrema vulnerabilitat. Doncs és per això que jo m’he dedicat a això, de fet, vaig combinar treball i l’activitat en l’associació, fent una doble jornada. Perquè moltes vegades eren les dotze de la nit i encara estava treballant contestant mails, whatsapps… I a més, en moments puntuals he tingut molta feina, com, per exemple, quan va començar la guerra d’Ucraïna i d’altres vegades, quan hem treballat amb els campaments sahrauís o a Grècia.

– Quines són les principals dificultats i reptes a què us enfronteu amb Lleida pels refugiats?

De dificultats n’hi ha moltes, per tant, és una pregunta molt complicada. Una gran dificultat és la incomprensió d’una part de la societat, el fet que les institucions europees mirin cap a un altre costat. També les polítiques hipòcrites de la Unió Europea que el que fan és crear fronteres en tercers països, pagant aquests territoris com Turquia i Líbia per no deixar passar a la gent. Aquestes són grans dificultats, que van variant amb el grup polític que hi hagi al govern en aquell moment, però també diria que ho és el creixement del racisme, i de l’aporofòbia que és el rebuig al pobre. A un futbolista, independentment d’on sigui, li obriran les portes, però quan arriben aquestes famílies, aleshores és quan es complica. A més a més, s’ha de tenir en compte que el racisme arriba a categoritzar les diferents persones migrants. A una persona blanca europea ucraïnesa sí que li obrirem les portes, sí que li  farem els papers ràpidament. Dos milions d’ucraïnesos són acollits a Europa i no passa res i, en canvi, si arriben a Canàries mil persones, sembla que és un drama, per què? Doncs perquè són subsaharians i tenen la pell fosca. Això suposa una gran dificultat.

De reptes també n’hi ha moltíssims. Intentem sempre marcar-nos reptes que es puguin assolir, però és veritat que amb el creixement de l’associació ens hem anat marcant reptes que en un inici semblaven impossibles d’aconseguir i al final els hem dut a terme, com per exemple, amb el projecte Elna Maternity Centre. Sempre hem rebut una ajuda que no se sap ben bé d’on bé i, sobretot, hem superat els reptes per les ganes de fer bé les coses. 

Tot i això, també hi ha altres reptes que no podem canviar, com les polítiques. De fet, s’ha de tenir en compte que els problemes que hi ha al món dels migrants i refugiats són problemes polítics que, per tant, requereixen solucions polítiques i, malauradament, les associacions i les ONG no tenim la clau per solucionar aquests problemes. Qui sí que la té són les institucions, i sembla que sigui a l’inrevés, sembla que hem de ser nosaltres, qui fem tota la feina i que les institucions només ens han d’ajudar amb una subvenció petiteta. Fins i tot, sovint aparenta que elles ens estan fent un favor a nosaltres. Hauria de ser al contrari, ja que les institucions són les responsables de què es respectin els drets i nosaltres només podem col·laborar-hi. 

– Com s’organitza l’associació?

L’associació s’organitza en comissions. Per exemple, en el nostre projecte Haima Acull: somriures de sorra, on tenim els nens sahrauís amb patologies acollits aquí a Lleida, ens hem organitzat per la comissió educativa, la mèdica, la logística i la d’oci. També tenim un grup de persones que s’encarrega més del magatzem i hi ha unes altres que han estat in situ als camps de refugiats, aquestes són les que normalment fem les xerrades. Després tenim un grup més tècnic, que fa tota la part més burocràtica i de gestions. També depèn molt de l’etapa, hi ha vegades pots comptar amb més gent que d’altres.

– Aproximadament quantes persones formen actualment LlxR?

És complicat perquè “formar part” és una cosa relativa. Algunes persones només estan al grup de whatsapp perquè els que interessa assabentar-se del que fa l’associació, i participar de tant en tant en algun projecte. Però després hi ha el grup fort, el grup de treball, que són menys entre quinze i dotze persones, algunes més implicades que d’altres, en un aspecte més concret o d’altres més en general. Com he dit abans, també depèn molt del moment, per exemple, amb la guerra d’Ucraïna de cop el magatzem es va omplir de voluntaris i voluntàries, però això va tornar a baixar ràpidament.

– Quan aneu als campaments d’Algèria, que és el que feu exactament?

Quan anem als campaments sahrauís, són viatges ben organitzats per temes polítics i de seguretat. D’una banda, si portem a gent que va per primer cop, anem al museu de la resistència, visitem escoles, visitem hospitals, presentem els diferents projectes amb dones, etc. A més a més, també ens reunim amb polítics d’allà, amb el ministre de Sanitat en el cas del projecte de Haima. D’altra banda, també visitem famílies que participen en el projecte Vacances en pau, i sobretot ens reunim amb els directors de les escoles amb les quals compartim projectes, com el projecte Taun Sàhara. És a dir, amb els viatges, el que busquem és reforçar aquests vincles que tenim allà. Així mateix, també aprofitem perquè hi vagi una comissió mèdica. Portem alguns metges i ells fan la seva tasca i donen un cop de mà els dies que estan allà. 

– Hi ha algun altre projecte que us agradaria dur a terme?

El meu cap no para de pensar, n’hi ha moltíssims. Malauradament, tenim una limitació en l’àmbit de finançament perquè, com he dit abans, les ajudes són molt limitades. En especial m’agradaria poder tornar a obrir un projecte a Atenes amb dones, perquè s’està portant gent de les illes a la ciutat i es deixen allí, a les places, sense cap mena d’ajuda. També m’agradaria fer alguna cosa a Canàries, amb la situació que estan patint, i voldria anar jo mateixa a Palestina. Però la realitat és que hem de posar amb els peus a terra perquè el que es pot fer realment és molt limitat. 

BLOC 3

– Sembla que a Espanya i Europa en general el “tema dels refugiats” no agrada. Quina et sembla que és l’actitud dels dirigents de la UE: evitar-lo i mirar cap a un altre cantó a menys que sigui una emergència coberta per l’atenció mediàtica. Per què creus que és un tema tant tabú?

No interessa. Espanya és un país amb molt racisme i la teoria de què la raça blanca és l’única que sap fer les coses, continua en peu. Hi ha gent que no vol que vingui gent de fora, això és a causa de les falses notícies que es generen. Diuen que aquests immigrants venen al país a robar la feina, que són delinqüents i terroristes. Això no només succeeix a Espanya, sinó a tota una part d’Europa. Crec que és a causa de la por al desconegut. I és que, quan convius amb persones que han vingut de fora, perds la por, i t’adones que són persones iguals que nosaltres. Però la gent només veu aquelles pateres plenes de gent que arriben i arriben, i s’espanten. Això és sobretot per les opinions que els han alletat des de petits i el que senten en certes cadenes de televisió. I això interessa, interessa que la gent tingui por, que la gent rebutgi la gent de fora… 

Però sabem que la realitat és una altra, que com a país necessitem gent que treballi per a pagar les pensions. Espanya necessita vora de 2.000.000 de persones més per pagar les pensions. Queden sense ocupar milers de llocs de treball, com és el cas d’Andalusia, en la temporada de la maduixa. Necessitem gent per aquesta labor, tot i que també ve gent preparada i capacitada per a fer altres feines.

És complicat canviar aquestes dinàmiques i la forma de pensar. S’ha vist claríssim en el tema d’Ucraïna, és a dir, va suposar un problema tan gran repartir uns milers de refugiats que venien de Síria per tot Europa. En el cas dels ucraïnesos, en canvi, no, i mira que era força menor el nombre de refugiats. Als ucraïnesos els obrim les portes i “aquí no ha pasado nada”. Tothom contentíssim. Moltíssima gent trucant per poder adoptar un nen ucraïnès, una cosa que legalment nosaltres no podem fer. I això no era per cap altra raó que pel fet que eren d’aquí. Una suma de perjudicis causats per les polítiques, i de fet, cada vegada és més complicat. Hi ha moltíssimes contradiccions. Hi ha partits en la Unió Europea, al Parlament, que defensen que s’ha de treballar d’una altra manera, però, d’altra banda, hi ha d’altres que afirmen que s’ha de controlar l’entrada, regular qui entra i qui no entra. Però és clar, què fas amb els qui no hi entren? Els tornes al mar perquè s’ofeguin? Això és el que està passant. 

A les notícies només surten titulars que diuen “Han mort al Mediterrani tantes persones”, però realment han mort moltes més que els casos que sabem. Al desert de Líbia, està morint molta, molta gent, quasi més que al Mediterrani. Els retornen, i els deixen allí sense aliment, beguda, telèfons… Allò està ple de cadàvers i és molt greu, perquè tothom té els mateixos drets. Hi ha un article dels Drets Humans el qual diu que pots demanar protecció si la teva vida està en perill. Es veu clarament que aquesta gent no marxa de vacances, la gent marxa perquè la seva vida està en perill. Un exemple clar molt actual el tenim en el poble palestí. És evident que fugiran, perquè si no ho fan, ves a saber quants en quedaran vius.

– La vostra feina a Lleida pels refugiats és en part visibilitzar la situació d’aquestes persones. Trobes que amb el temps la gent es va conscienciant més? O segueix havent-hi una majoria que ignora el problema?

Una de les nostres tasques és visibilitzar i denunciar tota aquesta situació, i a més a més, fer incidència política. Des del 2016 fins a l’actualitat, aquest tòpic s’ha anat normalitzant. Quan jo parlo sobre la pobresa d’Atenes i que la gent continua dormint a les places, no s’ho creu ningú. La realitat és que està morint més gent ara al Mediterrani que fa dos anys. 

També és cert que hi ha una part de la societat que s’ha sensibilitzat davant aquesta problemàtica. Penso sobretot que aquests anys ens hem anat polaritzant. Hi ha una part de la societat que està molt oberta a acollir i demanar als governs flexibilitat i que facin lleis més obertes en aquest tema. Tot i això, hi ha una altra part de la societat la qual és molt extremista, i que s’oposa radicalment a qualsevol arribada de persones de fora. No obstant això, si ho pensem bé, tots hem sigut descendents d’immigrants, els nostres avantpassats segurament no van néixer a Lleida. 

És a dir, penso que per un costat, hi ha més racisme, més homofòbia causats per què partits de l’extrema dreta l’estan promocionant i lamentablement ho estan fent molt bé. I per l’altre costat, penso que també hi ha una altra de la societat que diu “no”, que es nega al fet que els extremistes se’n surtin amb la seva sota el nostre nom. El problema és que els que estan al poder i fan les lleis, tenen unes determinades ideologies i nosaltres no hi podem fer res. D’aquesta manera, l’important és que aquests que tenen aquesta manera de pensar no arribin al poder perquè, si això succeeix, ens aniran prenent els drets, i quan ens n’adonem, serem incapaços de reclamar ni protestar.

– Des d’Europa s’ha establert el pacte mundial sobre els refugiats, tot i això, sembla que hi ha quelcom que falla. Quines creus que són les principals febleses del pla d’acollida de la Unió Europea?

Personalment, penso que el pla d’acollida de la Unió Europea és paper mullat. S’ha de fer perquè és un problema molt greu, però no es posen d’acord, tant en les mesures com en els protocols o els circuits que s’han de crear. De fet, no es posen d’acord ara i no es posaran d’acord mai, perquè en la Unió Europea aquest tema també està polaritzat. Hi ha molts interessos amagats i això fa que no es prioritzi la vida de les persones i els drets humans, i sí altres aspectes  com el tema econòmic o el de la imatge. Moltes vegades les declaracions d’un polític van molt lligades a la imatge que vol donar. Sovint se sacrifica el respecte als drets humans.

– Com i amb quin grau creus que afectarà el conflicte entre Israel i Palestina als fluxos migratoris?

Afecta, això és seguríssim, en els fluxos migratoris. Primer de tot s’han de poder obrir els passos fronterers de Gaza, ja que estan tots tancats, incloent l’únic que controla Egipte, que també estava tancat. Ara l’han obert dues vegades els últims dies per a deixar passar ajuda humanitària. Insuficient. Jo crec que, quan els palestins puguin marxar, marxaran massivament, ja que no els queda res. No hi ha esperança per les famílies ni per viure una vida digna, per tant, marxaran. No sé com passarà tot, tampoc sé si el conflicte anirà a més o si hi participaran més països. Esperem que no. Si això passés, seria un desastre, no solament en aquella zona, que ja ha estat molt castigada, sobretot la siriana, sinó a escala mundial. 

El que sí que us puc dir és que hi ha molts palestins que estan ja aquí, que ja van ser refugiats en el seu moment. L’altre dia vaig conèixer un senyor que jo pensava que era sirià, però ell em va explicar que els seus pares ja eren palestins refugiats a Síria, on ell va néixer. També vaig conèixer en un camp de refugiats a Grècia famílies palestines que ja havien sigut refugiades a Síria i que ho tornen a ser ara a Grècia. Això tornarà a passar amb els palestins. 

Jo no sé què faria si jo fos una palestina. Si tingués els meus fills petits a Gaza i pogués marxar, segurament ho faria, tot i que és molt important la resistència, quedar-se i demostrar que allò que està passant és una invasió, una colonització. No obstant això, envers un enemic tan potent que bombardeja i no discrimina les vides, és normal fugir. 

El problema de tota aquesta guerra és que “s’ensanya” amb la població civil. Bàsicament, es castiga  a la població, i això és el que crea aquests fluxos migratoris tan importants. Després ens queixem del fet que venen, però deixem que aquestes guerres tinguin lloc. Això demostra els interessos amagats. En part va bé que hi hagi una guerra perquè aquestes empreses armamentístiques poden fer molt de negoci i després els mateixos que el destrueixen són els que hauran de reconstruir el país. Les empreses se n’aniran i es “forraran” literalment, i tot això a costa de vides humanes.

– Si pensem en un futur, què s’hauria de fer per millorar aquesta situació? Com podem aportar el nostre granet de sorra?

Personalment, no m’agrada la gent que diu que per si sola no pot fer res, els que diuen que prefereixen evitar el tema per la sensibilitat que això els provoca… I s’ha de dir que cal fer el contrari. El que hem de fer és que, si ho sabem, ho hem d’explicar a la gent. Si la gent arriba amb notícies falses, intentar argumentar les raons de perquè la notícia no és certa, tot això amb calma i sense enfadar-se. No callar, amb por al que diuen els altres. S’ha de denunciar, sensibilitzar… A vegades hi ha gent que diu que el millor amb partits de l’extrema dreta és no fer-los cas i deixar-los fer. Això és totalment el que no s’hauria de fer perquè, si deixem que aquests partits parlin. Al final, com que no hi haurà cap crítica en contra, la gent ho normalitzarà. No hem d’atacar, sinó argumentar. Penso que el diàleg és el més important, és l’únic que tenim, és el no a la violència. A vegades no ho sembla, però el diàleg i els arguments desarmen més que altres comportaments. 

He sentit moltes queixes de què la societat està molt malament, però no és cert a la seva totalitat. També hem avançat en alguns aspectes com, per exemple, amb el feminisme i amb temes d’investigació i tecnologia. Però també és cert que hi ha fets terribles que estan passant i crec que per això hem de continuar. Per poc que puguem fer, cal actuar. Per poc que puguem fer, ho hem de fer. És molt fàcil lamentar-se des del sofà de casa, però això no canviarà el món. El que hem de fer és sortir i fer tot allò que està al nostre abast. 

Durant la recent manifestació pro Palestina a Lleida, en veure tantes persones joves involucrades, vaig pensar que tant de bo no haguéssim d’estar allí, però ja que sí que és necessari, val la pena que cridem ben fort. 

Jo he estat professora i als meus alumnes sempre els feia una pregunta “Però a tu t’agrada com està el món?”. Aleshores els feia reflexionar i arribar a la conclusió que, si s’està descontent amb el funcionament del món, s’ha de fer alguna cosa. Només amb queixar-te no passarà res. Penso que això és, en la mesura del possible, el que cadascú ha de fer.

Volem agrair a la Pilar Sierra per a haver-nos donat l’oportunitat d’entrevistar-la. Creiem que és molt important que es visualitzi la situació de les persones refugiades i pensem que no hi ha millor manera que parlant amb una persona que coneix de primera mà la situació i que dedica la seva vida a intentar millorar les condicions de vida de les persones vulnerables.