Crítica musical: “(WHAT’S THE STORY) MORNING GLORY?”: L’àlbum que va definir una generació

L’escena musical del principi dels anys noranta estava dominada pel moviment americà anomenat Grunge i capitanejat per bandes com Pearl Jam, Soundergarden i, sobretot, Nirvana. El Grunge es caracteritza per un so brut, distorsionat i lletres depressives.

“En morir estàs completament feliç. No tinc por de morir, al contrari, convertir-se amb algú altre és el desig més gran que tinc.”

Kurt Cobain, líder de Nirvana.

L’any 1994, amb el suïcidi de Curt Kobain, el líder de Nirvana, el Grunge va entrar en decadència i, aleshores va ser quan el Britpop va entrar en escena. El Regne Unit feia molt temps que no era el protagonista del panorama musical mundial, sent desplaçat pels Estats Units, però el Britpop va significar el retorn de la música i la cultura britànica al primer pla, com als anys 60, amb un missatge de positivisme, alegria i oda a la vida en un moment en què estava de moda l’angoixa. Els majors abanderats d’aquest moviment van ser Blur, Pulp, Suede i Oasis.

“Quan encara no érem famosos, me’n recordo que Nirvana tenia un tema que es deia “M’odio i vull Morir”. Encara que m’encantava la seva música, no puc suportar les persones que diuen que s’odien i volen morir. La joventut no pot sentir aquest sense sentit. Era algú que tenia tot el que volíem tenir i encara es menyspreava. Nosaltres no teníem res, però pensàvem que el fet d’aixecar-se cada matí era el millor que ens podia passar, ja que no saps mai el que et pot passar, i mira que no teníem ni un duro, però igualment no teníem dret a queixar-nos de res”.

Noel Gallagher, guitarrista i compositor d’Oasis.

Oasis, al contrari del que es pugui pensar, no va ser un dels pioners del moviment, ja que el seu àlbum debut no va sortir fins al 1994, però va ser, sense dubte, l’exponent més gran i aclamat del gènere. La seva obra mestra, What’s the story Morning Glory?, és el 3r àlbum més venut de la història del Regne Unit i va definir una generació. És un disc rodó de principi a fi, combinant balades més tranquil·les i introspectives com Cast no Shadow amb rock més pur amb guitarres distorsionades com Morning Glory, culminant amb tres himnes que qualsevol ha sentit algun cop a la vida, Don’t look back in anger, Champagne Supernova i Wonderwall. Qui no coneix la continuació a “cause maybe…”? L’àlbum va tenir una rebuda immillorable i es va convertir ràpidament en un èxit rotund. Tal va ser el seu impacte que era impossible passar un dia sense escoltar alguna cançó: la ràdio, els anuncis n’estaven farcits i no faltaven a cap sessió de Karaoke. 

“La popularitat d’Oasis al Regne Unit als 90 no es pot descriure en paraules, havies d’estar allà.”

És segurament aquesta universalitat el que més destaca de l’àlbum, ja que va aconseguir aplegar sota la mateixa bandera oients amb gustos musicals de tota mena. 

El disc, musicalment parlant, no és gens complex. Es caracteritza per les melodies enganxoses compostes per Noel Gallagher i recitades per la magnífica veu del seu germà, Liam Gallagher, mesclades amb notoris “riffs” de guitarra i una simple però efectiva volta d’acords.

Llastimosament, la banda no va tornar a reproduir un èxit igual en els anys posteriors i el bienni 1995-1996 va representar el punt àlgid de la banda, culminant en un apoteòsic concert al festival de Knebworth on van assistir més de 250.000 persones (rècord mundial del moment), tot i que quasi tres milions de persones van intentar aconseguir tiquets.

Oasis i concretament (What’s The Story) Morning Glory han inspirat incomptables bandes posteriors entre les quals destaquen Coldplay, Arctic Monkeys, The Killers o Maroon 5 i les seves melodies encara segueixen enamorant adolescents de tot el món.

“Oasis sempre serà una de les meves més grans influències, encara me’n recordo quan en una actuació a l’institut vam intentar imitar-los”.

Alex Turner, líder d’Arctic Monkeys