Entrevista a Antoni Tolmos

“El meu èxit ara és poder dir que no. I el meu èxit als vint anys era tant de bo sortir”.

Entrevista a Antoni Tolmos, pianista, compositor i docent català a la UDL. És famós per les Nadales i diverses cançons composades per ell. Ara que s’apropa el Nadal voliem entrevistar-lo per saber més d’ell.

1. Com vas començar la teva carrera musical?

La música és de les carreres que es comencen ja quan ets petit,  tot i que està estructurada de manera que tu fas els estudis reglats, un grau elemental de quatre anys, un grau mitjà de sis anys i un grau superior de quatre o cinc anys. El grau superior és el que coincideix amb la universitat. Clar, quan tu ja vas a fer el grau superior, vol dir que fa molts anys que fas música. Jo vaig començar als sis o set anys a estudiar en una escola, avui en dia molts nens en un any o dos anys ja estudien música. En aquella època no era possible fer-ho tan aviat. Jo vaig fer el grau elemental i el Grau mitjà al Conservatori de Lleida, després vaig anar a fer el grau superior a Barcelona, quan ja tenia divuit anys. No tinc la sensació d’haver començat un dia en concret, ja que, com he dit, de petit ja feia música.

2. Quin és el teu procés creatiu en compondre música?

Considero que ha d’haver-hi un moment d’inspiració. Quan fas una cançó, una melodia, hi ha un moment en què has de tenir la necessitat de crear. És com quan heu de fer un treball, i us heu  d’inventar de què va, i us  pregunteu quin tema triar: I de sobte un dia ja ho teniu. És la idea. És el moment de crear, d’inspiració. I després ja ve el treball. Quan tu ja has fet la melodia, dius: Bé, com la faré? Quina estructura tindrà? Com començarà? Com acabarà? Quins acords posaré? Només serà en piano o  serà cantada? És la part de més feina. Primer tens la idea, en acabat ja crees l’estructura.

3. Quina és l’experiència més memorable i gratificant com a pianista i compositor fins ara?

ón moltes ja… Una… Bé, jo sempre tinc el record d’un concert que vaig fer a Sant Sebastià l’any 2010, perquè era el festival de Jazz de Sant Sebastià que  és un concert de Jazz internacional molt, molt famós, de molt renom, i jo quan era petit, a casa pensava “que guai no?, poder tocar en un festival així” i un dia hi vaig tocar jo, el 2010. Després vaig tocar en un disc «Patio de Luces», no anava sol, anava amb trio, amb contrabaix, bateria i piano i vaig fer un concert en una sala, una carpa, de fet, que era exterior. Potser hi havia 800 persones i va ser un concert que el recordo perquè va ser espectacular, la gent cridant… i pensava: “Ostres, això m’està passant a mi?”  i és que a mi no em coneixien. No tenia a ma tieta allà, la tieta que diu “Oh, el meu nebot!” – o la família o els amics que t’animen. De fet, l’anècdota és que justament sí que  hi havia una tieta meva que estava de viatge i va anar allà al concert aquest i la meva tieta deia que, quan estava al final de tot cridava : “És el meu nebot, és el meu nebot! – es tietes tenen això. I jo recordo un moment de dir: “Quina passada que m’estigui passant això a mi estant lluny de casa i… sense que em conegui ningú i que els hagi agradat tant”, per això, un dels moments especials pot ser aquest.

4. Has experimentat algun moment de bloqueig creatiu durant la teva carrera? Com l’has superat?

Tant de bo només fos un moment! Això als creadors ens passa… no diré cada dia, però quasi cada dia. Hi ha moments de bloqueig,… és el que us deia fa abans, el moment de crear, és un moment d’inspiració, no?, i has d’estar amb ganes de crear, has d’estar sense bloquejos, t’has de trobar una mica bé. A veure, bé, perfectament ningú ho està mai, qui t’ho digui t’enganya. O et diu que està bé avui, però potser demà ja no  està tan bé. Tots tenim moments així,  però els músics potser una mica més perquè vivim de les emocions i els bloquejos són una part més de la vida.  De sobte et sents amb ansietat i no saps per què, no t’ha passat res dolent. Curiosament, avui publico un episodi del podcast, En un dia xof que fa un artista? Sabeu que és un dia xof, no? Un dia d’aquests que penses, “Bua, no tinc ganes de res. Què et passa res? No, no em passa res, però deixeu-me estar” Però, què fa un artista? No es pot inspirar en res perquè tot és un rotllo, no? I això passa… quasi bé et diria que el normal és que cada dia tinguis un moment de bloqueig, de dubtes… això com a normal i, després pot ser que tinguis una temporada dolenta, que t’hagi passat alguna cosa i que estiguis uns mesos que no estàs a lloc. Això és la vida.

5. Diries que tens un referent musical que t’inspira a l’hora de compondre?

Personalment, no soc molt de referents. És a dir, no diria que en tinc només un.

Sí que és veritat que, quan vaig anar creixent, em fixava molt en la gent que en aquell moment feia música, sobretot en la que tocava el piano. Així, inconscientment, m’inspirava en com tocaven i agafava recursos. No és copiar, és agafar idees que després portes al teu terreny.

De fet, vaig tenir l’oportunitat de rebre classes d’algun d’aquests artistes. N’hi ha un artista de Manresa a qui vaig admirar especialment., que es diu Manel Campos. Ara ja és gran, però  encara està en actiu, i quan jo era petit, ell ja havia publicat bastants discs., Clar, en aquell moment no hi havia ni internet ni whatsApp, stic parlant de l’any noranta, del vuitanta-vuit potser. Recordo anar al poble amb el meu Renault-5 groc, que va ser el primer cotxe que vaig tenir, a prendre classes a casa seva. D’ell vaig aprendre molt, sobretot a ser persona.

Hi ha la idea que els referents que tenim han de ser uns «bordes», de tan importants que són. En Manel no va ser així, en indicar-mela seva adreçae, em va dir que, si no trobava la seva casa, li podia trucar des d’una cabina, que baixaria a buscar-me. Clarament, abans que trucar-li, vaig voltar per tots  tots els carrers possibles, però la seva amabilitat em va donar mostra d’aquesta proximitat. Hi ha altres pianistes que m’haguessin dit que no hi anés, en Manel no.

6. Quins factors influeixen en el valor del vostre treball?

Els valors… són paraules genèriques. Després les apliquem a la feina que cada un fa, no? Sigui quin sigui l’ofici I l’amor, l’estima, és… és un valor que el podem aplicar a tots els oficis, però evidentment… és veritat que en la música… sempre dic que tenim una manera més fàcil d’expressar-los, perquè la música ja parteix d’una emoció. La música et fa sentir bé. I quan una persona se sent bé… és més fàcil que estimi també, no? I que transmeti aquest amor. Per això, qualsevol valor que m’haguessis dit, el podríem incloure aquí, I… els valors són fars… Que estan allà al mar. Són fars que guien als vaixells, no? I així els teus  valors guien  la teva vida. Són aquells fars que, quan tens dubtes de cap a on vas, mires el far i dius: «Si aquell és el meu far i el far aquell és l’amor, o és la pau, o és la bondat, doncs he d’anar cap allà», tot fent el que facis cada dia. Canta, balla, toca… fes informes, sigues professor, sigues forner, sigues cambrer,e… Si el far és aquell, tira cap allà i tracta amb amor. Ho pots fer amb qui vulguis, amb qui et trobis. No cal que siguis un músic.

7. Per què vas començar a compondre Nadales?

L’any 2011 una escola de música, l’Intèrpret, em va encarregar fer una Nadala, ja que allí cada any se’n fa una. Jo no era professor de l’Intèrpret, de fet mai ho he sigut, però estic vinculat sempre fent-hi col·laboracions. I vaig fer la ” Cançó de NadaI”. Però després jo em vaig quedar amb les ganes de poder fer una gravació amb una veu. I aquell mateix Nadal vaig decidir contactar amb l’Andrea Menal, una nena d’onze anys que l’havia escoltat cantar recentment en un concert i em va encantar la seva veu. Vaig contactar amb ella i vam quedar a l’estudi, vam gravar la nadala amb unes càmeres que tenia un amic meu, però només era per tenir-la jo. Enveure el video que va  resultar , vaig pensar “Per què no el publiquem?” I allí ja es va desmesurar la cosa i  vam publicar la nadala. Moltes escoles volien cantar-la i em demanaven les partitures. Jo contestava als correus. Va arribar un moment que no podia contestar a tots els correus que arribaven així que vaig haver de crear una plantilla. Vam crear la web i al cap de dos anys em van demanar compondre una altra nadala. Li vaig preguntar  a l’Andrea: “En vols fer una altra?”  I V¡vam fer Arbre de Nadal. En aquell moment l’Andrea ja era més grandeta. I va passar el mateix. I l’any següent ja vam crear el concurs. I cada any, qui guanyava el concurs feia la nadala següent i així fins a sis nadales. És una de les coses més boniques que m’ha passat.

8. Com és què vas decidir que volies treballar amb nens i nenes?

El  Nadal és dels infants. Jo no sé cantar bé,… si ho he de fer ho faig, però a mi Déu em va fer per tocar el piano. Jo sempre que faig cançons me les imagino ben cantades, és clar, si jo mateix ho hagués fet bé, estaria gravant discs de la meva veu, no del piano.

Així, quan m’imagino una cançó bonica, que a més a més és de Nadal, m’imagino nens i nenes interpretant-la. Sentir les meves cançons en veus tan boniques em fa sentir que aquesta ha millorat. De vegades fins i tot em sorprèn haver-les compost jo.

Potser és per això, si hagués cantat bé, segons com no hauria fet concurs de nadales.

9. Quina és la teva cançó que més t’ha agradat compondre?

En tinc tantíssimes! Totes són una mica com fills, no pots dir una sí i una altra no. Potser les que tenen més valor o volen dir alguna cosa més són dues cançons meves que són molt importants per a mi, perquè són les que he dedicat als meus dos fills, una es diu Sara i l’altra, la dedicada al meu fill, no es diu Marc, com ell, sinó que es diu Sort. En relació a Sara, doncs clar, quan tu fas una cançó per a la teva filla, li posess el seu nom, a més Sara és un nom molt bonic. I dos anys abans de Sara vaig fer la del Marc, però no la vaig titular Marc, perquè no ho veia com a un títol de cançó, sinó que. li vaig posar Sort. El Marc sempre m’ho diu: “Perquè la Sara té una cançó al seu nom i jo no?” I sabeu per què, per què vaig posar-li Sort? Perquè quan tu tens un fill, tu penses que li pots donar al teu fill: menjar, uns estudis, diners, si en tinc… però hi ha una cosa que no li pots donar mai, la sort. No li pots donar sort, la pots desitjar. Si realment es pogués donar sort, avui, hauria portat unes bosses plenes de sort i us les hagués donat. Llavors vaig pensar, li posoo Sort a la cançó del meu fill perquè al que no arribo com a pare que arribi la seva sort. I la sort també juga un paper, treballar per descomptat, però hi ha vegades que aquest puntet de sort importa. Ara que us feu grans, i no volteu tant per casa, comenceu a sortir, i els pares estan preocupats a casa i l’únic que poden fer és desitjar sort, que no us passi res. 

10. Què t’interessa transmetre amb les teves cançons?

M’interessa que, qui m’escolti, quan acabi de fer-ho es trobi millor. Si aconsegueixo això, ja soc feliç.

11. Quin tipus de música t’agrada escoltar?

Jo escolto de tot. A mi m’agrada evidentment la música clàssica, però també  la música moderna, com el rock o el pop. El que potser m’agrada menys és la música urbana, però també l’escolto perquè quan porto el meu fill a entrenar  amb els seus amics f posen aquesta música. I penso: “Que no em vegi ningú i que no pensi  què fa l’Antoni Tolmos escoltant aquesta música?”. Inclús a vegades escolto coses que considero que estan mal fetes perquè no només s’ha d’aprendre de les coses que estan bé, sinó que també les que estan malament: Aquesta cançó és molt lletja, vinga analitzarem perquè és molt lletja. Així també aprens el que no has de fer.

12. Quin consell donaries a joves que estan començant la seva carrera musical ara?

Jo crec que estudiar música és d’aquelles coses que no t’han d’obligar a fer. Normalment, els que hem acabat dedicant-nos a la música ho teníem molt clar. És molt difícil, és molt sacrificat, és molt avorrit, perquè quan estudies un instrument no pots fer una altra cosa, no pots posar la tele o Spotify mentre estudies. És molt desagraït, estàs estudiant a casa aquell compàs i arribes el dia de la classe i no et surt. Moltes vegades resulta molt desagraït estudiar música. A part has de tenir unes mínimes habilitats, clar, perquè, si no, cada vegada et costa més i, si no tens una habilitat, doncs, encara que hi posis hores no surt. Però hi ha una cosa que és la vocació, la vocació de dir: a mi m’agrada la música i jo vull dedicar-m`hi i vull fer música… i hi ha mil maneres de dedicar-s’hi, no? No només hem d’estar tocant a un escenari, podem fer classes, ser compositors, ser intèrprets, ser professors,,… vull dir hi ha moltes maneres de dedicar-s’hi. Llavors jo consell no en donaria cap simplement diria: “Ei, ningú va dir que seria fàcil!” n moltes ocasions tots ens hem plantejat deixar-ho. Quan estudieu… Quin curs esteu fent vosaltres? Primer de batxillerat és un moment on molta gent deixa la música, del conservatori o de les escoles, per què? Perquè no arribeu a tot. Llavors dieu “Primer de batxillerat, segon de batxillerat… uf no puc amb tot… no puc amb tot!” Doncs s’ha de sacrificar l’instrument, s’ha de sacrificar la coral, s’ha de sacrificar… perquè necessiteu  concentrar-vos en  els estudis, no? Llavors hi ha un moment a primer de batxillerat que es deixa la múscia, molta gent deixa la música, també passa a l’ESO, a vegades a primer, segon, la gent canvia… però també hi ha un moment en què tornes a la música. 

Jo ara tinc  la facultat, jo treballo de professor a la facultat d’Educació i tinc els mestres, els futurs mestres de música de Primària que tenen vint -i-un o vint anys. Molts d’ells són estudiants com vosaltres que en un moment van deixar la música apartada, però entren a la universitat, volen ser mestres i diuen, ara vull tornar a la música per ser mestre de música. Doncs… és allò de dir:”Jjo vull dedicar-me a la música, vull ser mestre de música, vull tenir una aula amb nens per ensenyar música, però no em cal estar sis hores cada dia estudiant violí o piano per a fer concerts, no?” És una manera diferent de viure-la. Però rares vegades t’han d’obligar. A mi no m’obligaven, jo arribava de l’escola i  amb la cartera i l’anorac encaraem posava al piano i ma mare em deia: “Però treu-te la cartera! – i jo: “Ara me la trec”. Jo estava tocant ben concentrat i després, al cap d’una estona, em treia la cartera.

13. Com defineixes l’èxit com a artista?

Doncs l’èxit és trobar-te bé amb tu mateix sempre. Estar bé.Si et planteges que l’èxit és triomfar,és probable que no ho aconsegueixis. Hauríem de veure què vol dir triomfar, eh? L’èxit és assolir objectius i, si tu t’has marcat un objectiu que és un objectiu difícil, però realitzable, treballaràs per obtenir-lo. Quan s’assoleix l’èxit Si t’equivoques amb l’objectiu, si el teu objectiu és un que és una miqueta a fora de mida, és probable que no hi arribis i fracassis, i aleshores no hauràs obtingut allò i et frustraràs. Aleshores és quan hem de dir:»D’acord, el meu èxit serà assolir què? Vull obtenir això… o allò… o allò altre, vinga! Això que vull assolir, està dins de les meves possibilitats?» Home, és molt difícil, eh? Però està… Sí, jo crec que sí!»

Però si tu analitzes bé, llavors: treball, treball, treball, treball, treball… Sí, jo vull ara mateix a la meva edat jugar al Barça… «És el meu objectiu, eh? Jo vull jugar al Barça? Doncs, jo vull jugar-hi. Eh, entrenaré cada dia, eh? Amb un entrenador cada dia entrenaré tres hores… Eh, que jo vull jugar al Barça…!» Diran: «Antoni… Tu al piano, home… Perquè no hi jugaràs al Barça».

Allò serà un objectiu erroni. Què passarà? Que em frustraré. Aniré a fer les proves i diran «El senyor que surti del camp, si us plau?» Ara, si el meu objectiu és jugar amb gent de la meva edat per passar unes estones jugant a la nit i posar-me una mica en forma, aquest és un objectiu que sí que puc assolir.

I per acabar, això de l’èxit, quan jo tenia vint anys i estava amb els meus companys de classe de piano, i dèiem: «Què seria per a vosaltres l’èxit?» I aleshores tots dèiem «Ostras, doncs que algú ens vingués i ens proposés fer una gira de concerts per tot el món o per Europa» Algú deia «Doncs per París, Londres, Amsterdam…» Al cap de vint anys, seria un èxit, noer una gira d’aquestes? Quan ara fa uns anys em van fer una entrevista, em van fer justament aquesta mateixa pregunta: «Què és per a tu l’èxit?» I jo vaig respondre: «Poder dir que no a una gira europea.» Van dir: «Com que no?» «No.» «Tu no vols fer una gira europea?» I vaig dir: «No. Ara no, perquè tinc nens petits i no vull estar fora de casa…» El meu èxit ara és poder dir que no. I el meu èxit als vint anys era tant de bo sortir!. La mateixa cosa, hi ha un moment que és èxit i  un altre moment en què no és l’èxit que tu vols. I això  va canviant.

14. Recordes alguna anècdota curiosa amb algun fan?

Anècdotes moltes, sobretot amb nens petits. A vegades surto per allí, a dinar amb la família o alguna cosa així i els nens de la taula del costat comencen a mirar el mòbil, em reconeixen i comencen a dir: «És l’Antoni Tolmos, sí que ho és, sí que ho és». Això és molt bonic.