“Jo no puc accedir als espais perquè hi ha tres escales. Una altra persona no podria accedir-hi si hi hagués una paret”

Es diu que nosaltres no fem, perquè nosaltres no podem fer, i això no és així, o en tot cas no ho és la majoria de vegades. Una persona com jo, que em desplaço amb cadira de rodes, mai correrà una marató, això és una qüestió òbvia, però quan parlem del dia a dia, les barreres que tinc, normalment no són meves.

Entrevista a Núria Pujol (Lleida, 1980), educadora social, activista anticapacitista i LGTBIQ+.

Com va començar l’associació Colors de Ponent?

Va ser una reunió entre persones amb la mateixa sensibilitat cap al col·lectiu LGTBIQ+ que van detectar unes necessitats a Lleida i es van decidir a crear una associació que pogués defensar els drets de les persones LGTBIQ+ al territori. Ja tenim una certa trajectòria, però continuem fent-nos grans i tirant-ho endavant.

Quan parlem dels drets de les persones, les lluites no són una línia ascendent, sinó que són oscil·lants i molt necessàries.

Actualment, què representa per tu Colors de Ponent? Què creus que representa pels joves de la comunitat LGTBIQ+?

És una qüestió referencial. El fet de saber que a Lleida hi ha una associació que vetlla per als drets de les persones LGTBIQ+, que les representa en situacions institucionals i a la qual recórrer si hi ha alguna injustícia o si  necessiten  ajuda en qualsevol moment , és una tranquil·litat particular i social.

Personalment, no fa massa que vaig arribar a l’associació, però la coneixia d’abans. Al cap i a la fi es tracta d’intentar donar un cop de mà en  les lluites en què creus. No es tracta de canviar el món, sinó de posar un granet de sorra més en un moviment que és col·lectiu. 

Per mi també és molt important la sensació comunitària. El fet d’arribar a un col·lectiu i trobar-te amb molta més gent, amb què et pots sentir com a casa. Doncs moltes vegades les persones LGTBIQ+ des de petites socialitzem individualment, ja que és més difícil trobar gent del col·lectiu al nostre entorn més proper. Per això, l’adolescència o la joventut són   períodes essencials en què trobes persones amb les quals et sents còmoda, en comunitat i acollida.

En una situació de discriminació, per què creus que hi ha subjectes que no se senten identificats amb el que podria ser la seva lluita? 

Les circumstàncies són particulars. Potser una part és la percepció que tenim sobre com han de ser les coses o aquest imperatiu que se’ns imposa sobre haver de tendir a una norma. La norma es determina a través de la socialització, la família, els mitjans de comunicació, etc. Així, haver-se de significar en un col·lectiu requereix molt valor,… hi ha un pas que no necessàriament ha de donar tothom. Tot és molt lícit perquè les circumstàncies particulars influeixen i molt. No és el mateix ser un membre del col·lectiu LGTBIQ+ a la ciutat de Barcelona que a un poble perdut del mig de Sòria, per exemple. En cap situació la pressió social és la mateixa, així com no ho és la necessitat de reivindicar-se. 

Finalment, jo suposo que també és una qüestió de tarannà personal, en el sentit que a vegades la gent fa la seva vida i no es vol implicar en causes comunes, ja siguin LGTBIQ+, persones amb discapacitat, persones racialitzades, etc. Tot i que aquests trets que són característics, una lluita política és una opció personal i no tothom la pren com seva.

Què diries que et va portar a ser una persona activista? Com i quan vas decidir formar part de Colors de Ponent?

Jo vaig arribar a l’activisme primer pels drets a les persones amb discapacitat. Fins fa pocs anys, vaig formar part d’una associació d’aquí de Lleida, lluitant per les persones amb diversitat funcional, i, d’alguna manera, no he deixat mai de ser una activista en aquest sentit. En aquell moment, quan vaig poder conèixer a persones amb discapacitat que havien passat per experiències similars a les meves, vaig tenir aquesta sensació que us deia abans. Aquesta sensació de casa. D’alguna manera, quan comences a vincular-te amb aquests col·lectius t’adones de tot el que queda per fer, tot i que amb persones amb discapacitat moltes vegades és una qüestió molt obvia. Fa molts anys en  el col·lectiu LGTBIQ+ també era així. Ara, des de fora, costa més identificar els problemes. Com més hi treballes, més t’adones del necessari que és canviar certes percepcions d’allò que pensem de pràcticament qualsevol col·lectiu, que podríem dir “minoritari”, tot i que en realitat som la gran majoria. 

Així, com he dit anteriorment, la meva implicació va començar reivindicant els drets de persones amb discapacitat i, amb els anys, ho he anat vinculant amb l’activisme LGTBIQ+ per una qüestió d’inèrcia. Això es deu al fet que, com més contacte tens, més t’adones d’allò que queda per fer i penses “si puc ajudar fent alguna cosa més, m’agradaria fer-la”.

El moviment pels drets LGTBIQ+ porta actiu des de fa molt de temps. Quins aspectes fonamentals creus que han canviat i quins creus que s’han mantingut iguals?

Jo crec que, fonamentalment, el que ha canviat bastant, i això no vol dir que no quedi camí per fer, és la percepció que es té de les persones LGTBIQ+. Aquesta lluita va començar aquí a prop dels anys 80, que és quan es va restablir la democràcia, bastant més tard que als Estats Units i altres països, que ja tenen molt més recorregut. El nostre recorregut ha estat més curt. La percepció social de les persones LGTBIQ+ ha canviat  bastant, aquest pas, al final, és gairebé el prioritari perquè comenci a canviar la resta de coses. Això es deu al fet que, si tenim la percepció que cert col·lectiu té una malaltia, és complicat que puguem parlar dels drets d’aquest, ja que aleshores la falta sempre se situa en la persona. Així, aquest canvi de concepció jo crec que és el que més ha canviat. A partir d’aquest canvi, és quan es comencen a modificar les legislacions. A vegades no es posa prou èmfasi en la importància d’introduir aquestes lleis i com aquestes lleis fan que evolucioni també la percepció que es té de les persones. Per posar un exemple, la llei del matrimoni igualitari: si hi ha un matrimoni que és el normatiu i n’hi ha un altre que és el no normatiu, per dir-ho d’alguna manera, de manera molt natural es generen desigualtats a tots els nivells, en el  jurídic, en el burocràtic i en la percepció social. 

El següent pas, com he dit, és el legislatiu i, al final, aquest és el camí que estem seguint. Això i intentar que els passos que s’han donat cap a endavant es mantinguin, que no fem passos enrere, que sempre hi ha el risc, ja que, com us deia a l’inici, el món no va mai en una línia recta ascendent en el cas dels drets de les persones, sinó que és oscil·lant i hi ha tensions en contra. Aleshores el desafiament és, tal com està ara la societat, continuar avançant amb col·lectius que no han fet una evolució tan ràpida, com podria ser el cas de les persones trans. Tenim unes dades preocupants d’agressions trànsfobes i homòfobes també que estan sobre la taula i que ens indiquen realment tot el camí que queda per fer.

Quin creus que és el futur del moviment LGTBIQ+? (Si creus que segueix sent un únic moviment)

Crec que hem respost bona part d’aquesta qüestió en la pregunta anterior. De totes maneres, també m’agradaria comentar que el moviment és de les persones que hi formen part, és un moviment de tot un col·lectiu i, al final, les persones joves que ara estan descobrint la seva sexualitat jo crec que també és important que se sumin. El repte és saber com fer que se sentin còmodes en el moviment i com fer que vulguin participar-hi. Volem que tota aquesta joventut que puja ara se senti reconeguda i representada pel moviment i que lluiti pel que pensa que encara està per fer, ja que, al final, la nostra mirada és la que és i potser veiem necessitats diferents. És important que totes les veus, de totes les edats, puguin aportar la seva visió del món i el que consideren que és prioritari en un moment donat.

Creus que les lluites són compartides? Com les interrelacionaries?

Jo crec que les lluites són compartides, per una qüestió del que us deia abans. Tots els que formem part de diferents col·lectius, al cap i a la fi formem una majoria enorme. Persones racialitzades, amb discapacitat, totes les persones grans, dones, feministes… tots i totes nosaltres conformem una gran majoria numèrica, el que passa és que el poder sempre ha basculat cap a l’altra banda, ha estat en mans d’una minoria que l’ha ostentat durant segles.

Evidentment, les problemàtiques de cada col·lectiu difereixen moltíssim, i això s’ha d’atendre. Tanmateix, sí que hi ha una base que lluita contra unes opressions molt similars. Aleshores, per definició, jo crec que les lluites haurien de ser compartides. En el dia a dia això no ho podem tenir sempre en compte, però és un desafiament que tenim sobre la taula: el com fer fluir aquestes lluites. Aquestes interrelacions, a vegades s’entenen com que un factor suma a l’altre.  Jo, com una persona amb discapacitat, dona i lesbiana, considero que no és així, sinó que és exponencial. Aquestes qüestions s’interrelacionen a la vegada, no és tan fàcil atribuir al masclisme una sèrie d’opressions que jo puc viure i altres atribuir-les al capacitisme i altres a l’heteropatriarcat. La vida de la gent no funciona així, no funcionem per categories. Totes operen a la vegada a vegades sobre els mateixos subjectes, per això crec que és important que les minories s’influeixin i parlin entre elles, perquè a vegades una desmunta a l’altra i una lluita suma a l’altra. 

Aquesta situació exponencial que vivim d’opressió podríem arribar a revertir-la i que no fos només una qüestió sumatòria de lluites diferents. 

Creus que tens algunes limitacions en el dia a dia? Com les superes?

Sí, limitacions moltes, moltíssimes. Suposo que des de fora no es veu tant. És una qüestió com la de les persones LGTBI+, que podem pensar que està molt bé la situació, fins que comences a treballar-ho i t’adones que està tot per fer. He de dir que s’ha avançat molt en tots els col·lectius i totes les lluites, però això no vol dir que no quedi molta feina per fer. 

Pel que fa a la situació de les persones amb diversitat funcional, a més a més, s’hi suma el fet que normalment se situa la “problemàtica” en la persona amb discapacitat. Es diu que nosaltres no fem, perquè nosaltres no podem fer, i això no és així, o en tot cas no ho és majoria de vegades. Una persona com jo, que em desplaço amb cadira de rodes, mai correrà una marató, això és una qüestió òbvia, però quan parlem del dia a dia, les barreres que tinc, normalment no són meves. És a dir, jo no puc accedir als espais perquè hi ha tres escales, de la mateixa manera que una altra persona no podria accedir-hi, si en lloc de tres escales, hi hagués una paret i l’hagués d’escalar. Llavors, per què hi ha tres escales i no hi ha una rampa? Aquest és el tipus de preguntes que ens hem de començar a fer. 

Cal deixar de posar la falta en la persona amb discapacitat i el que no pot fer, i posar-la en com la societat posa barreres perquè aquestes persones no puguin ser i fer. Quan posem la mirada en això, ens adonem que les barreres són molt més grans i presents del que sembla. 

Quina et semblaria la manera més correcta i eficient de visibilitzar les persones amb diversitat funcional i les dificultats que afronten?

No expulsant-nos dels espais socials i públics. Plantegeu-vos, per exemple, quantes persones amb discapacitat veieu en el vostre dia a dia, quan aneu a una botiga, a l’institut o de festa. No en veieu. Se’ns expulsa dels espais públics perquè no hi podem accedir. Aquests abusos constants tenen un fort impacte, perquè tenim emocions i som persones sensibles.

El mateix passa als mitjans de comunicació, a les pel·lícules, a les sèries, a la literatura. No només és que no hi ha visibilitat, sinó que, quan sí que hi ha personatges amb diversitat, la seva personalitat se centra completament en allò que la fa diferent. Aquestes produccions culturals tenen moltíssima incidència i les veiem des de petitetes. 

Ens eduquen a pensar que hi ha una norma a la qual s’ha de tendir i que aquesta és l’única vàlida. Però la realitat és que la societat és diversa i que totes les diversitats són igual d’acceptables. Hem de deixar de parlar des d’un model rehabilitador, donant a entendre que les persones amb diversitat funcional s’han de rehabilitar per a ser persones completes, perquè això no és així. Nosaltres som completes des del moment que naixem, i no hem de tendir a una altra cosa. Hem de poder viure amb dignitat de la manera que som.

Som bastantes les persones que volem ajudar a les persones amb diversitat funcional, però de vegades no sabem massa com fer-ho. Així, quina diries que és la millor manera d’ajudar a una persona amb diversitat funcional sense que se senti incòmoda?

Les persones amb discapacitat ens trobem diàriament persones que, amb la millor voluntat, ens intenten ajudar. Jo que em desplaço amb cadira de rodes és molt habitual que em trobi gent que em vulgui empènyer, perquè moltes persones creuen que així m’estan donant suport. 

Tot i això, crec que és millor centrar-se en el que realment necessita la persona amb diversitat funcional, i no el que pensem que és el que necessita. I la millor manera per saber com ajudar és preguntar i tenir en compte que encara que la resposta sigui positiva o no, serà vàlida.

Per altra banda, si l’ajuda de què parlem està més dirigida al col·lectiu, és a dir, per fer front a la problemàtica que es pugui associar a una persona amb diversitat funcional, la millor manera seria facilitat que aquestes persones puguin fer la seva vida lliurement, sense tenir dependència d’una altra persona. Realment és més fàcil del que sembla… per exemple, no omplint els lavabos accessibles amb objectes que puguin impedir el pas, procurant que hi hagi rampes a tot arreu, no ocupant les places d’aparcament reservades per a persones amb mobilitat reduïda… ja que aquestes accions són les que ens expulsen dels espais públics.

Al llarg de l’entrevista has utilitzat el terme persona amb si 

capacitat. Prefereixes que parlem sobre discapacitat o que utilitzem el terme diversitat funcional?

Persona amb diversitat funcional és molt global i com a terme general, m’agrada més. Tot i això, la veritat és que no em molesta el terme persona amb discapacitat, sempre que la persona estigui al davant. Jo estic molt acostumada a utilitzar-lo, per això crec que en podeu fer ús indistintament.

Has tingut alguna dificultat per accedir a l’EOI?

Doncs, la veritat és que l’EOI està molt ben adaptada. L’únic que podria dir és que només hi ha un lavabo adaptat a la segona planta, però com que hi podem accedir amb l’ascensor no hi ha cap problema.