Cicle de conferències PAU 2024 de les assignatures de Llatí i Grec

El dilluns 22 de gener la Societat Catalana d’Estudis Clàssics va organitzar novament el cicle de conferències preparatòries de temari de les PAU per a les matèries de Llatí i Grec a l’UdL, on l’alumnat de 1r i 2n de batxillerat que cursa aquestes assignatures va tenir l’oportunitat de conèixer dos temes molt interessants: la tradició clàssica sobre el mite de Faetont, el fill del Sol, i el rol de les dones a l’Odissea d’Homer. La primera conferència va ser impartida pel dr. Víctor Sabaté Vidal, professor d’Arqueologia de la Universitat de València (UV); la segona per la dra. Roser Homar, professora de Filologia Grega a la Universitat de Barcelona (UB).

Els textos del Pau Biosca de 2n de batxillerat humanístic i de l’Ona Berbel de 2n de batxillerat humanístic-social han estat els elegits per a il·lustrar el contingut de les xerrades degut a la seva bona feina en redactar-les i recrear-les. Moltes gràcies per la vostra col·laboració!

FAETONT, UN MITE IMMORTAL per Pau Biosca Macarulla, 2n Batxillerat B

Tot i que aquest mite ens ha arribat gràcies a l’autor llatí Ovidi, amb les Metamorfosis, ja dramaturgs grecs com Èsquil i Eurípides l’havien tractat anteriorment, amb les obres de les Helíades i Faetont, respectivament.

En el mite narrat per Ovidi, Faetont volia demostrar al seu amic que el seu pare era el Sol, i preguntà a la seva mare, Clímene, si realment ell era fill del Sol. Aquesta va jurar i perjurar que això era totalment cert.

Tot i això, Faetont va visitar el palau del Sol i li va demanar que li deixés portar el seu carro durant un dia. La concessió d’aquest desig era una mostra de confiança que el pare volia donar al seu fill, però Hèlios, penedit, va demanar al seu fill que s’ho repensés, ja que només ell era capaç de conduir correctament el seu carro.

Malgrat els continus consells del pare, el noi es va mostrar inflexible i va ser Hèlios qui es va veure obligat a cedir. D’aquesta manera, doncs, Faetont tindria l’oportunitat de guiar el carro del Sol.

Després que Hèlios expliqués el funcionament del vehicle, Faetont inicià el seu recorregut. Tan bon punt el jove va emprendre el viatge, els cavalls es van desbocar i el carro va començar a trontollar. Júpiter, observant el terrible panorama, va llençar un llamp que va fer caure Faetont i el carro. El fill d’Hèlios va caure al riu Erídan, l’actual Po del nord d’Itàlia. 

Després del final tràgic de Faetont, les seves germanes, anomenades Helíades, ploraren la seva mort i, quan van anar a visitar el cadàver del seu germà, es van convertir en pollancres. Aquesta última és la metamorfosi que té lloc en aquest episodi narrat per Ovidi. 

La versió d’Ovidi no és l’única que es conserva actualment. Juli Higini, un altre escriptor romà i contemporani del mateix Ovidi, dona una altra versió del mite en dues faules on fa referència a Faetont. 

En la primera d’elles, Faetont entra d’amagat al carro. Recordem que, en la versió d’Ovidi, el Sol dona el seu permís, tot i que sigui a contracor. A més, Júpiter, amb el seu llamp, va cremar tot el món. Després, va inundar tots els rius i els mars. Només Deucalió i Pirra van ser els únics supervivents d’aquesta catàstrofe. Aquesta, però, ja és una altra història. Una altra diferència és que les Helíades havien junyit els cavalls del carro del Sol. 

La segona versió està menys conservada, però igualment té algunes diferències respecte a l’anterior. Hèlios no és el pare, sinó l’avi de Faetont, mentre que el seu pare és Clímen. L’altre aspecte a destacar és que s’explica l’origen de les persones d’ètnia negra. Segons es narra, els indis van esdevenir negres de pell perquè la sang cremada es tornà de color negre. 

Hem vist com els orígens del mite de Faetont es troben fa més de vint segles, però aquest relat ha perviscut durant tota la història fins arribar els nostres dies. Una especial mostra en són les obres d’art. En la majoria d’elles, els autors es van basar en la narració d’Ovidi, tot i que algunes també contenen detalls d’Higini.

En un sarcòfag del segle III dC trobat a Verona ja trobem motius que fan referència a Faetont. 

Més endavant, al Renaixement, identifiquem una gran quantitat d’obres relacionades amb el mite: les il·lustracions del Comentari a Ovidi de Regius l’any 1518, la Caduta di Fetonte, nom que rep tant el baix relleu de Simone Mosca i la il·lustració de Michelangelo Buonarroti (1533). Santi di Tito també es va basar en Faetont pels seus quadres.

El Barroc tampoc queda exempt de referències a aquesta història. Peter Paul Rubens va pintar The fall of Phaeton entre els anys 1604 i 1605. Van Eyck i Poussin van ser altres artistes barrocs que van tractar la temàtica; aquest últim, per exemple, amb el quadre Helios and Phaeton with Saturn and the four seasons. 

La caiguda de Faetont, Jan Carel van Eyck

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Archivo:La_ca%C3%ADda_de_Faet%C3%B3n_%28Jan_Carel_van_Eyck%29.jpg

Durant els segles XVIII i XIX, Dominique Lefevre i Gustave Moreau van representar el mite de Faetont i el carro del Sol. En aquest cas, el nom que rebien les obres era el mateix: The fall of Phaeton. 

Ja en l’últim segle, amb les avantguardes, les composicions van ser més abstractes, però en cap cas això vol dir que es deixessin de representar temes mitològics. Autors com André Derain, Rupert Bunny i Michael Knutson, amb els seus respectius estils, van pintar Faetont. Fins i tot Kurt Wenner va portar el mite a l’art urbà el 2007. 

Fora de l’escultura i la pintura, el mite de Faetont ha arribat fins a indrets sorprenents com la fotografia, el perfum i fins i tot la indústria de l’automòbil, amb models de cotxes anomenats Phaeton. Altres àmbits són l’òpera, les composicions musicals, els dibuixos animats i els còmics satírics.

En la literatura també identifiquem referències a Faetont i l’ensenyament moral que reflecteix. El mateix Ovidi, en les Tristes i les Pòntiques, compara sa seva situació amb la del protagonista del mite. Dins la literatura espanyola trobem diverses referències: la Fábula de Faetonte de Francisco de Aldana (1537-1578), el Soneto 91. A la Caída de Faetón de Lope de Vega (1562-1635) i Exclama Júpiter contra unos ojos a quien el mismo Júpiter teme de Francisco de Quevedo, entre molts altres. A més a més, Ted Hughes va escriure la poesia Phaeton.

Així doncs, mitjançant aquesta anàlisi històrica del mite de Faetont i el carro del Sol, ens hem pogut adonar que, malgrat tractar-se d’una història molt antiga, ha perviscut i encara és molt present en els nostres dies, de la mateixa manera que també ho són molts altres mites i la pròpia llengua i cultura llatines, tot i que en molts casos no en som conscients d’això.  

ODISSEU I LES DONES per Ona Berbel Royan, 2n Batxillerat B

Homer, suposat autor de les obres literàries més antigues conegudes a Europa i personatge molt estudiat, ens presenta les dones d’una forma molt curiosa i diferent en les seves dues grans obres. 

Per una banda, a la Ilíada, trobem les dones representades com botins que els homes aconsegueixen a canvi de fer una determinada acció. Briseida és el botí d’Aqui·les, així com Criseida ho és d’Agamèmnon. A tall d’exemple, cal ressaltar una part del cant V, on un dels protagonistes diu que les dones s’han de quedar a netejar, ja que és la seva labor. 

Per l’altra banda, a l’Odissea sembla que l’autor decideix canviar-ho i les dones passen a tenir un paper crucial en el relat. 

A grans trets trobem quatre tipus de éssers femenins degut al gran element fantàstic que acostuma a predominar en aquestes obres: les deesses, com Atena; els monstres, com les sirenes, Escil·la…; les bruixes i magues, com Circe i Cal·lipso; i finalment, les dones, com Helena, Nausica i Penèlope. 

Odisseu i les sirenes

https://historia.nationalgeographic.com.es/edicion-impresa/articulos/ulises_16813

A continuació es farà esment del paper que desenvolupa cadascuna d’aquestes a l’obra. 

En primer lloc trobem Helena, que en un determinat moment es pren una medicina o droga per no sentir dolor, i és així com explica el pla d’Odisseu als seus enemics, aconseguint així la seva aprovació dient el que volen sentir. Això és fruit d’una gran reflexió i enginy, la qual cosa li atribueix la característica de la intel·ligència i el do de la parla. 

Cal·lipso, filla d’Atles i habitant de l’illa d’Ogígia, se’ns mostra completament enamorada d’Odisseu, que desitja sortir de l’illa perquè el seu record no es perdi, i per tant Cal·lipso es veu obligada, trista, a deixar-lo marxar. Aquest ésser mitològic es veu com una temptadora d’Odisseu, que posarà a prova la seva fidelitat vers Penèlope, la seva esposa. 

Nausica apareix a la història en un moment determinat i en ella veiem el seu canvi de nena a dona en trobar-se a l’heroi. Aquesta rep l’encàrrec d’anar a netejar la roba al riu i, quan es troba allà amb les seves amigues, Odisseu apareix moribund i despullat, en un estat fatal i gairebé monstruós. És en aquest moment quan la noia desvetlla el seu dur i valent caràcter, disposant-se a lluitar contra ell. A més a més també demostra ser enginyosa, i alhora piadosa, quan guia al protagonista fins al seu palau, ja que és la princesa de l’illa Feàcia i pot ajudar-lo. També es presenta com a candidata a ser la seva esposa, però Ulisses s’hi nega. 

Destacar també la gran força de caràcter de Circe, filla d’Hèlios, la qual viu a l’Illa d’Eea. Dona una droga als tripulants d’Odisseu que els fa oblidar la pàtria i els transforma en animals, utilitzant-los sexualment. 

Odisseu, en aconseguir no transformar-se, capta l’atenció de Circe, que es sorprèn i el vol d’espós. Aquest accepta i finalment mantenen una relació. Així doncs veiem com posa a prova al protagonista, sent un personatge realment bell i poderós, però també es situa com una figura d’orientació, aconsellant a l’heroi en el seu camí de tornada. 

Per últim ens trobem amb Penèlope, l’esposa d’Odisseu que roman tot el temps a Ítaca esperant el seu retorn. 

Teixeix i desteixeix, aconseguint realment aturar el temps, proporcionant-li al seu home el necessari. Característiques com la paciència, la fidelitat i la intel·ligència la defineixen. Finalment, quan l’espòs retorna podent ser recordat per sempre, Penèlope es veu com una noia a la que desperten pel dia del seu casament. 

Tot això comentat ens duu a reflexionar sobre el paper de les dones a l’Odissea i alhora en el món antic, les quals passen d’estar lligades a la llar o esdevenir botins de guerra a ser admirades per les seves virtuts o per la seva capacitat de temptació. Així descobrim que, amb el pas del temps, les dones han patit un canvi radical en la manera en com es representen fins al punt que són caracteritzades com a éssers forts, valents i amb una personalitat marcada. Aquest fet ens porta a constatar el desenvolupament d’aquestes en el marc d’una societat més igualitària i justa.

SOLUCIONS AL JOC D’ENDEVINAR LA PEL·LÍCULA:

1. El nen del pijama de ratlles 2. Barbie 3. Saltburn 4. Los juegos del hambre 5. Balada de pájaros cantores y serpientes 5. Oppenheimer 6. La La Land 7. Green Book 8. La sociedad de la nieve 9. Spiderman: creuant el Multivers 10. Elemental