La sociedad de la nieve 

«Cal tornar al passat sabent que el passat és el que més canvia»

Aquesta frase pot llegir-se com una al·lusió al caràcter difús i volàtil que representa la memòria, i que Juan Antonio Bayona converteix en la principal arma del seu audaç viatge al cor de la tragèdia (o miracle) que va esdevenir als Andes xilens l’any 1972.

Ja va parlar sobre això Frank Marshall en la seva obra ‘Viven’, en 1993. Però Bayona pren com a font d’inspiració la novel·la escrita per Pablo Vierci, i focalitza molt més en el grup que en les individualitats, en “la societat” com ells la van sobrenomenar i donant veu a tots aquells que es van quedar a la muntanya. Bayona ha intentat ser fidel a tots els detalls, entre ells els actors, tots ells argentins i uruguaians, amb un nivell d’implicació brutal, arribant a baixar de pes fins a trenta quilograms.

J.A. Bayona relata l’accident de l’avió a la vall de les Llàgrimes donant un enfocament totalment diferent i amb molt bon criteri. Així s’ha demostrat en els acabats de celebrar Goyas, on la pel·lícula ha guanyat un total de dotze guardons; millor maquillatge i perruqueria, millors efectes especials, millor disseny de vestuari, millor actor revelació, millor muntatge, millor direcció de fotografia, millor so, millor direcció d’art, millor direcció de producció, millor música original, millor direcció, millor pel·lícula.

Des d’un principi es va afirmar que era una pel·lícula molt ambiciosa per al cinema espanyol, però Bayona ha tornat a demostrar el seu gran talent per a estarrufar-nos la pell sense fer-ho miserable, per a embolicar-nos, però amb respecte i tacte. Numa Turcatti, interpretat per Enzo Vogrincic Roldán, dona veu a la societat de la neu honrant a aquells que no van tornar de la muntanya, principal motiu d’aquesta pel·lícula i desig dels setze supervivents i famílies finalment felices que van confiar en Bayona per a contar la seva història.

Aquesta adaptació ens ha semblat molt encertada, ja que no relata els fets d’una manera connotativa, sinó que destaca la personalitat de cadascun dels diferents protagonistes i no se centra tant a explicar tots els fets amb exactitud. El director primer ens mostra escenes plenes de llum, on els nois joves juguen a rugbi, els mateixos que posteriorment  seran els passatgers de la tragèdia. A més de jugar amb els contrastos i els jocs de llum, també dona molta importància a les accions físiques; com s’aixafen i es trenquen els cossos durant l’accident, com es curen amb el poc que tenen les ferides…

Mentre la pel·lícula va avançant el teu cos es posa en una mena d’estat d’alerta constant. El sentiment amb el qual Bayona ha expressat el que volia transmetre en aquesta pel·lícula, ha fet que tots els espectadors i espectadores ens posem en la pell d’aquests protagonistes, sentint por, tristesa, frustració, impotència, esperança, però sobretot el sentiment de pertànyer a aquest grup, a aquesta “societat”, el qual els va salvar mútuament. Finalment, volem destacar la manera la qual tracta un tema tan delicat com és el debat ètic, legal i religiós, sobre el dret i la responsabilitat de menjar carn humana per sobreviure. La pel·lícula tracta aquest tema sense encoratjar especulacions, ni tampoc entretenir amb la desgràcia humana. Està clar que no hi ha morbositat, sinó que hi ha veritat. I actualment, això és difícil i s’agraeix. 

Certament, no va ser la millor manera de conèixer-se, però, al cap i a la fi, no podrien haver sobreviscut sense els uns i els altres.