Entrevista a Xènia Roset

“Hem guanyat un premi, i l’hem guanyat tots, perquè tots hem posat el nostre granet”

Entrevista a la Xènia Roset, una jove lleidatana que va interpretar el paper de la Mariona a la pel·lícula d’Alcarràs, fet que la va portar, entre altres coses, a ser nominada a millor actriu revelació als premis Gaudí de l’any passat. 

1- Com i quan vas descobrir el món del teatre? 

Doncs ja des de petita m’agradava molt el teatre i expressar-me al davant del mirall i, a més, la meva mare feia teatre al poble… i doncs em van apuntar. Llavors em vaig adonar que en un futur m’agradaria dedicar-m’hi. I aleshores va arribar la pel·lícula i em va agradar més … clar, és diferent el teatre perquè és en directe, en canvi, una pel·lícula l’has de gravar… i doncs, és diferent. Són dues experiències on  fas el mateix, però en diferents situacions.

2- Com va ser el procés que et va acabar portant a interpretar el paper de la Mariona a Alcarràs?

A sisè de primària vaig començar a fer càstings. Vaig fer el primer i la meva mare em va dir que no, que seria de mentida i doncs estàvem allí i vaig fer el primer càsting i vaig marxar. Llavors vam rebre un missatge i ens van dir que em volien tornar a veure. Doncs jo estava com una mica… «Mare, que no és broma». S’ho estaven prenent de debò. A partir d’aquí  vaig anar fent càstings. Va passar la covid pel mig, que també ho va parar una mica tot, però vaig continuar. Llavors, una nit que jo estava al llit, la meva mare va venir plorant i, clar, jo no sabia què li passava, i li vaig preguntar. Em va passar el telèfon i era, doncs, una de les que portaven la pel·lícula dient que faria el personatge de Mariona a la pel·lícula d’Alcarràs. El primer que vaig pensar va ser: «Estic orgullosa de  mi  mateixa, del que he pogut aconseguir», perquè hi havia fet  moltes hores de càsting, moltes hores de classe perdudes… Van ser molts sacrificis per mi, que estava començant l’institut, i  també per la meva mare. Doncs, em vaig posar a plorar i em vaig col·lapsar. Després d’una estona ja vaig calmar-me. Vaig dir: «És que és molt fort». Clar, havia fet teatre, però mai havia fet una pel·lícula, era la primera vegada. Estava orgullosa de mi, però també tenia por de com ho faria. Va ser com un impacte de «molt guai, però no em vull fer il·lusions». El moment que t’ho diuen és com «uau!»

3- Ja tenies alguna experiència amb el cinema abans d’Alcarràs, o va ser la teva primera posada en escena? 

Sí, va ser la primera posada en escena. És cert que feia teatre, però no té res a veure. A banda d’allò que fèiem de petits de “mama, grava’m amb la tablet”, que tampoc tenia res a veure. Com que jo la vergonya no la tinc, no la conec, no sé on està, doncs a qualsevol lloc de petita em posava a ballar o a fer carotes amb el meu pare, per això no se’m va fer complicat. Però sí, va ser la primera vegada.

4- Com et vas preparar pel paper? Vas realitzar alguna mena “d’entrenament”?

Quan ja sabíem tots els personatges vam estar bastant temps, uns tres o quatre mesos, anant a una casa als afores de Lleida cada dia. Alguns dies hi anàvem jo, l’actriu que feia de la meva germana, i la que feia de mare; altres jo i el germà.  Tot això per anar fent vincle. La Carla Simón sempre portava una càmera, i ho enregistrava tot. Vam estar un temps així, anant fent escenes entre nosaltres per agafar les relacions entre germans o pares, i llavors ja vam començar a gravar la pel·lícula. Vam estar un mes a la casa que representa la casa de la família, i un altre, als diversos pobles i llocs que apareixen. 

5- Hi ha algun moment del procés d’enregistrament d’Alcarràs que recordis especialment?

Doncs sobretot els moments en els que gravàvem tota la família junta, ja que era molt bonic. Amb el padrí, per exemple, vaig gravar moltes escenes que em recorden al meu padrí de veritat, i et posa la pell de gallina veure el que estàs transmetent als espectadors. M’agrada molt l’escena en què tota la família menja caragols, perquè estem tots junts, i tot i que és cert que en aquella escena hi havia certa tensió, en el fons som una família i poder fer dinars sense que hi falti ningú a taula és molt bonic. D’aquesta manera, com que recorden a les situacions que passen habitualment, permeten que l’espectador pugui tornar-ho a viure o, fins i tot, que aquells que no hagin viscut situacions similars puguin tenir aquesta experiència. 

6- En els moments d’enregistrament, t’esperaves la gran resposta positiva que tindria la pel·lícula?

No, jo, de fet, no sabia ni que la Carla Simón havia fet anteriorment una pel·lícula. Jo em pensava que gravaria i marxaria, que ja ho muntarien i que jo ja no sabria res més de ningú. Però clar, tu vas gravant i et vas adonant que és  de debò i que la pot veure molta més gent. Jo, quan vaig acabar la pel·lícula, vaig pensar: «Doncs ja està, ja em diran quan l’estrenen i la veuré des de casa». Però no va ser així, hi va haver premis, vam estar en contacte cada dia, vaig anar a recollir premis jo mateixa, vam anar a la Berlinale, vaig estar nominada a uns premis Gaudí… No m’esperava res de tot això, jo em pensava que gravaria i s’acabaria aquí, en canvi, no va ser així, resulta que hi ha molt més després de gravar una pel·lícula. A més a més, ens continuem fent tota la família i és molt guai, el no ser professionals i el no haver fet cap més pel·lícula, fa que estiguem molt més en contacte. Jo entenc que els ja han fet moltes pel·lícules no poden estar en contacte amb tothom, però nosaltres sí, i és molt bonica la relació que tenim després de la pel·lícula.

7- Com et sents en veure el resultat final de la pel·lícula? 

Jo em vaig quedar parada, no m’ho esperava, no assimilava el fet de veure’m en una pantalla tan gran. Perquè, ells, quan van veure la pel·lícula per primera vegada van llogar una sala de cinema a Lleida i la van veure tots plegats, però jo estava de colònies i, llavors, la primera vegada que vaig veure la pel·lícula va ser a la Berlinale i allí hi tenen una de les millors pantalles que hi ha. Clar, amb el so, la pantalla enorme que ho ocupava tot… Va ser un xoc, «aquesta soc jo» vaig pensar, «m’està veient la gent que tinc al voltant», em vaig quedar flipant, o sigui, jo sentia que estava flotant de la il·lusió que jo tenia de veure’m allí, de la gent que m’estava veient, de pensar on podria arribar aquesta pel·lícula, perquè, clar, en aquell moment jo no em pensava que arribaria tan lluny. Va ser com un «soc jo» i llavors em vaig posar a plorar quan vaig sortir la primera, perquè l’esforç que havia fet durant tots aquells mesos havia valgut la pena.

8- Alcarràs va guanyar l’Os d’Or a la Berlinale l’any 2022. Com va ser el moment en què vau guanyar un dels premis de cinema més importants a escala mundial?

Aquell moment el tinc supermarcat, perquè nosaltres vam anar a la Berlinale, vam firmar un quadre, vam estar allí, vam passar per la catifa, vam mirar la pel·lícula i vam marxar. I vam dir: bé, doncs entenem que, si ens fan marxar, és perquè no tenim cap premi, però resulta que la Carla Simón es va haver de quedar. Nosaltres vam marxar la tarda que feien els premis, i Alcarràs va organitzar a la sala municipal que tenen per veure els premis en directe, i clar, estàvem tornant de la Berlinale, és a dir, de Berlín, i ens van trucar els d’Alcarràs que si podíem anar allí, trucar a les famílies. Bé, resulta que arribem, ens venen a buscar uns cotxes i marxem cap a Alcarràs. Nosaltres impactats, nerviosos tot el viatge dient: “perquè l’han fet quedar la Carla?” parlant entre nosaltres dient: “això és bona o cosa o dolenta que la facin quedar” i bé, vam començar a parlar i de sobte ens trobem allí, amb tot de càmeres que ens envoltaven, que l’endemà va sortir al diari: “Els protagonistes d’Alcarràs tornen i van directes cap a Alcarràs”. I clar, estem allí, asseguts en una sala i comencen a dir premis i clar, quedaven tres premis per a dir, el tercer no, el segon tampoc i clar, al moment que van dir “Alcarràs”, em vaig quedar flipant, em vaig posar a plorar, ens vam començar a abraçar tots. Va ser com… és que l’esforç que hem fet de no ser actors/actrius professionals, de la manera en la què ho hem fet nosaltres, perquè tot era natural, el guió només el vam veure una vegada. És com “la recompensa està aquí, està en que hem guanyat un premi i no només la Carla, l’hem guanyat tots, perquè tots hem posat el nostre granet”. Va ser una emoció molt bonica de viure-ho en directe, que en tot el procés em van acompanyar les persones que realment m’estimaven i sobretot que estaven allí en el moment en el que vaig poder veure que vam guanyar un premi. Va ser un xoc, jo estava plorant, però en realitat no sé perquè estava plorant; jo estava allí, però no era conscient que havia guanyat un premi.

9- A més, l’any passat vas estar nominada als premis Gaudí com a millor artista revelació, com vas viure aquella experiència?

Uf… Bé,  jo estava a l’institut i sabia que al migdia deien qui estava nominat, però, clar, jo vaig pensar, “És impossible”,  Era la primera vegada que feia una pel·lícula i vaig dir-me: “què va, que no”. Surto de l’institut i, com que els meus amics surten abans del seu institut,  obro el mòbil i em comencen a arribar missatges, trucades i vaig dir: “Què passa? No és el meu cumple ni res” i resulta que m’havien nominat als Premis Gaudí.  Em vaig posar a plorar allí al mig de la sortida de l’institut i tothom: “Què passa?” i jo: “Bé, això…” i clar, jo no m’ho pensava perquè amb l’edat que tinc, fer una pel·lícula que l’ha vist quasi tothom, estar nominada a uns Gaudí…jo ja no sabia quin era el pas següent. Per a mi fer una pel·lícula ja era el màxim, el punt final del que podia fer a la meva edat. Estar nominada em va fer sentir orgullosa de mi mateixa per fer l’esforç que havia fet, perquè no nominen a tothom als Premis Gaudí. Llavors vaig sentir la satisfacció meva d’haver aconseguit el meu somni de petita, poder haver-ho acomplit amb tretze o catorze  anys era molt fort.  Va ser un “no pot ser, estic somiant” però, en el fons no estava somiant. També va ser molt bonic quan totes les persones que m’han estimat i han estat durant el procés m’han recolzat molt i a més també  l’impacte que va tenir…, “bua, m’han nominat a uns premis!”.  En el fons estic orgullosa de mi. 

10- Tenint en compte l’èxit que vas tenir amb aquesta pel·lícula com a actriu, t’agradaria continuar dedicant-hi en un futur?    

Sí, vaig sortir del rodatge i, en acabar, amb companyia de la meva mare, vam decidir buscar uns representants per poder anar formant-me. I, buscant, vaig trobar als meus representants actuals, i són ells qui m’ajuden a fer càstings i així encaminar-me a fer allò que vull. Tot i que en aquests moments, per temes d’estudis, ja que estic a quart de l’ESO, no he fet cap càsting. No obstant, si actualment em sortís l’oportunitat de fer un curtmetratge o inclús alguna pel·lícula no diria que no, ja que personalment considero que és una experiència molt bonica, i totes les experiències sumen. A més a més, després de parlar amb alguns actors i actrius, em van recomanar posar primer els estudis, que inclús jo penso que sense estudis pot ser complicat seguir endavant. Ara prioritzo finalitzar l’ESO i després fer el batxillerat artístic i poder acabar a l’Institut del Teatre, a Barcelona. M’han dit que l’accés a l’institut és complicat, però personalment crec que, si t’esforces i realment hi dediques temps, es pot  aconseguir. I si finalment no és possible aquest final, alguna altra cosa trobaré.