EL SILENCI DELS INNOCENTS, MAUTHAUSEN

Som la Paula Mérida i l’Elsa López, dues alumnes de primer de batxillerat implicades en el projecte Mauthausen. Aquest projecte forma part del Grup DEMD-Lleida, amb el qual hem anat fent diverses activitats tant a l’aula com al Teatre de l’Escorxador en memòria i record dels deportats republicans espanyols que van anar a parar a Mauthausen o en un dels seus subcamps. L’objectiu és conscienciar de la greu situació que patiren els presoners nazis en aquests camps i fer arribar la història a tots els joves estudiants. Nosaltres tinguérem l’oportunitat de viatjar a Àustria, un trajecte organitzat per l’Amical de Mauthausen i finançat per la Paeria de Lleida i els ajuntaments d’Almenar, Alguaire, Alfarràs i Oliana.

Del 3 al 6 de maig, 17 estudiants lleidatans de diversos centres: IE Oliana, INS Màrius Torres, INS Almenar, Col·legi del Carme, INS Manuel de Montsuar, INS Caparrella, INS Guindàvols i INS Josep Lladonosa vam viatjar a Àustria per visitar el camp de concentració de Mauthausen i els seus subcamps i participar en els actes de commemoració del seu alliberament el 5 de maig de 1945.

DIA 1

El primer dia vam viatjar de matinada fins a Múnic, un trajecte caracteritzat per la incertesa i els neguits del què ens trobaríem a l’arribada. Per sort, des del minut 1 i en aterrar a l’aeroport vam fer molt bona pinya amb la resta de nois i noies, un element clau que ens faria de la dura experiència una de més lleugera.

El primer que vam visitar va ser el Castell de Hartheim, un camp annex de Mauthausen on anaven a parar tots aquells nens o adults amb una incapacitat o alguna anomalia física o malaltia mental. El règim els consideraven una càrrega per l’estat i dins del seu ideari l’únic que feien era tenir una vida indigna. El castell va ser expropiat pels nazis per posar-lo al servei de les operacions d’eutanàsia. Els seleccionats eren transportats pel personal del programa Aktion T4 als sanatoris on sota l’aparença del que seria una simple revisió mèdica i una dutxa de desinfecció, els assassinaven en les cambres de gas utilitzant monòxid de carboni pur. Els cossos eren incinerats als crematoris adjacents als edificis de les cambres i les seves restes mortals es barrejaven en un munt i les dipositaven en urnes que enviaven a les famílies amb un certificat fals de la defunció.

La mort de tantes persones amb certificats tan similars va aixecar sospites i el programa d’eutanàsia es convertí en un secret de domini públic i Hitler va ordenar la fi del programa a finals d’agost de 1941. Tot i això els assassinats no es van aturar i fins els darrers dies de Hitler va seguir eliminant milers de persones de forma secreta amb injeccions letals o sobredosi de drogues. Aproximadament van morir unes 19.000 persones, cap persona que va entrar en va poder sortir.

En aquesta visita, els alumnes de Lleida preparàrem un acte d’homenatge. Una alumna de l’IE d’Oliana, la Cristina Floruc, va cantar una cançó que ella mateixa havia escrit. Mentre sonava la melodia, la resta d’alumnes interpretàvem una mena de representació d’allò que els passava a tots els que anaven a parar al Castell de Hartheim.

Posteriorment vam anar a veure l’estació de Mauthausen, on arribaven tots els trens amb els deportats i on també es va dur a terme un acte d’homenatge, aquest cop organitzat per un altre centre.

A prop de l’estació es trobava la casa d’Anna Pointner, una dona que va tenir un paper essencial durant l’Holocaust. Hi havia un grup de presoners que s’encarregaven de revelar en uns laboratoris les fotografies que feien els SS per a que després, aquests tinguessin un testimoni gràfic de “l’art” que estaven fent: acabar amb totes aquelles persones que no encaixaven en el seu “món”. Un dels encarregats més coneguts d’aquesta tasca era Francesc Boix, cèlebre per ser el protagonista de “El fotògraf de Mauthausen”. Els espanyols que hi havia al camp s’ajudaven entre sí i gràcies a aquesta unió es van posar en contacte amb d’altres espanyols que anaven a treballar a la pedrera d’un home que vivia pel poble del cantó i quan sortien cada dia per anar a treballar, el que feien durant el camí era donar els negatius a l’Anna Pointner, una dona que s’havia mostrat favorable amb ells i qui els conservà amagats al mur de darrera del seu jardí.

Gràcies a la seva tasca s’han pogut descobrir moltíssims documents amb informació i imatges molt útils.

Després d’aquestes visites vam anar fins a l’hotel i vam sopar. Durant totes les nits, a l’acabar de sopar, es feia una reunió. En la primera nit, es van presentar tots els familiars de deportats espanyols explicant una mica qui eren per tal de recordar-los i reviure la seva experiència.

DIA 2

El segon dia va ser una jornada carregada d’emocions i de visita al camp de concentració d’Ebensee, un subcamp de Mauthausen. Durant la Segona Guerra Mundial, aquest era el lloc on la mà d’obra esclava va ser utilitzada per excavar una extensa xarxa de túnels sota les muntanyes pròximes. Aquests túnels, destinats a albergar fàbriques subterrànies, eren un símbol sinistre de la producció d’armament i de desenvolupament d’armes secretes, com els coets V-2.

La nostra visita al camp deixà una empremta inesborrable en nosaltres, ja que ens enfrontàrem a la duresa de les condicions de vida i al tracte cruel dels guardes. La mortalitat era alarmantment alta, resultat d’aquestes condicions inhumanes i dels abusos continuats.

Després d’expressar el nostre respecte i homenatjar les víctimes amb cançons com Bella Ciao i Cant a la llibertat als túnels, ens vam dirigir al crematori de Gusen. Aquesta instal·lació formava part de la maquinària de mort nazi, destinada a eliminar aquells considerats enemics de l’estat, incloent-hi jueus, presos polítics i altres grups perseguits. A Gusen, és on van morir la majoria de republicans espanyols. El nombre de víctimes totals ascendia a 3.893 persones, recordatori tràgic de la brutalitat del passat.

Un moment destacat va ser l’acte especial organitzat pel comitè de Gusen, on la nostra companya Meritxell va representar Espanya.

Després, vam retrobar-nos a l’hotel per sopar i per a una reunió amb els altres membres de l’Amical, creant un espai per compartir les nostres vivències i emocions.

Més tard, acompanyats pels professors, vam gaudir d’una estona lliure a les firetes a prop de l’hotel. En aquest ambient més distès, vam tenir l’oportunitat de conèixer-nos millor i de compartir les nostres impressions i reflexions.

A les onze i mitja, tots nosaltres, plens d’emocions i vivències del dia, vam retirar-nos a descansar.

DIA 3

De bon matí ens vam dirigir cap a Mauthausen, el camp central. Just era el dia de l’alliberament i es va organitzar un acte internacional. Visitàrem els diferents memorials, començant amb l’assistència de l’homenatge de la Generalitat de Catalunya, seguit dels jueus, gitanos i francesos. L’empatia i companyonia entre països caracteritzava l’ambient. Més tard, el Biel, un alumne de l’INS d’Almenar, va participar en aquesta manifestació internacional llegint el jurament que havien fet els espanyols a Mauthausen. Finalment tot l’Amical de Mauthausen participà en una desfilada internacional.

Quan acabaren tots aquests actes ens dirigírem cap a la pedrera, baixant per la coneguda escala de la mort. Són 186 esglaons desnivellats i gens plans que eren la pitjor de les tasques que et podia tocar si anaves a Mauthausen. T’obligaven a carregar pedres d’uns 50 kg, amunt i avall, durant tot el dia a una velocitat gens favorable i en unes condicions més que pèssimes. Era la tasca amb la mortalitat més alta ja sigui per aquestes condicions com per les “brometes” que feien els SS. En moltes ocasions quan arribaven a dalt de les escales els llançaven avall perquè per ells no significaven res, per aquest fet també es coneix la pedrera com mur dels paracaigudistes.

Un fet que ens va cridar l’atenció és que no només havien de carregar la pedra fins a dalt de les escales sinó que el camp de Mauthausen a uns 5 minuts de distància caminant es troba en pendent; la reflexió que ens va fer fer és que si a nosaltres ja ens va costar pujar-ho sense càrrega, no ens podem imaginar pel calvari que passava tota aquella gent.

Al peu de l’escala de la mort, hi vam fer un acte d’homenatge a partir del testimoni de Joaquim Amat-Piniella on l’Elsa va poder llegir un poema que havia escrit ell sobre l’holocaust.

Després de la visita vam dinar i ens van portar a l’hotel, teníem la tarda lliure i cadascú va fer la seva. En el nostre cas vam anar a visitar la ciutat on estàvem, Linz. Vam fer una ruta visitant els llocs més característics.

A la nit vam sopar i durant la reunió tothom qui volia podia participar contant el que li havia suposat l’experiència.

DIA 4

El darrer dia va ser el més dur per a tots, ja que no només era l’últim a Àustria, sinó també perquè fou una visita molt intensa al camp de Mauthausen. Aquest, situat a Àustria, va ser un sinistre símbol de la brutalitat nazi durant la Segona Guerra Mundial. Presoners polítics, jueus i altres grups perseguits van ser sotmesos a treballs forçats, tortures i execucions. Alliberat pels aliats el 5 de maig del 1945, avui recorda els horrors de l’Holocaust. Aquesta experiència ens va impactar profundament i ens va recordar la importància de recordar i aprendre del passat per evitar que es repeteixin els errors en el futur.

Les companyes Meritxell, Stephany i Paula van voler commemorar les plaques d’homenatge de Cuba, Romania i Alemanya amb un gest simbòlic, posant flors en cadascun d’ells. No obstant això, en arribar al monument jueu, vam aprendre que la tradició jueva no veu amb bons ulls l’ús de flors en els homenatges, ja que consideren que les flors són efímeres. En canvi, opten per posar pedres com a símbol de record i durabilitat. Aquesta experiència ens va ensenyar a respectar i comprendre les diferents formes de commemorar i recordar.

Després d’haver explorat tot el camp de Mauthausen i d’haver après tant de la història, vam prendre el bus de tornada a Múnic per agafar l’avió cap a Barcelona.

Afirmem que aquesta experiència que hem pogut viure conjuntament ha estat molt especial i ens acompanyarà tota la vida. Tots els sentiments, records i vivències que hem experimentat amb els nostres companys ens han fet veure la història d’una manera diferent i entendre que el que va passar és molt important i mai s’ha d’oblidar. Per això, ara tots nosaltres ens veiem amb l’obligació de conscienciar al major nombre de persones sobre el que va passar.

Per últim, només ens queda donar les gràcies a l’Amical de Mauthausen, a la Paeria de Lleida, als professors, als companys i a les nostres famílies que han fet que això sigui possible. Sense el suport i la col·laboració d’aquests, no hauríem pogut viure aquesta experiència tan enriquidora i emotiva. Estem profundament agraïdes per tot el suport i l’afecte rebuts, i reconeixem la importància de tots els implicats en aquest viatge de descobriment històric i personal.

Elsa López
Paula Mérida
1r BAT B
INS Josep Lladonosa

Grup d’alumnes lleidatans als camps de concentració de Gusen i al peu de l’ «escala de la mort» de Mauthausen.