L’exigència en el sistema educatiu espanyol és necessària?

Fet per: Clàudia Terés, Clàudia Ruiz, Maria Morcillo i Nicole Prousel

L’educació avui dia és necessària, gràcies a ella i als estudis podem treballar i viure una vida digna. Però fins a quin punt hem d’educar-nos?

Des del moment que naixem, a la nostra societat, als cap de pocs anys se’ns escolaritza, anem a l’escola, primer educació infantil, després primària, secundària, ESO, batxillerat, carrera universitària, i potser després un màster o un postgrau. Això és el que s’espera de nosaltres per així poder després treballar. Com és ben sabut, actualment és més important el fet de treure’s el curs que no pas el coneixement que n’obtenim.

El sistema educatiu espanyol, des del punt de vista d’un estudiant, està basat en el fet de memoritzar i vomitar-ho tot en un examen, per així poder passar de curs i arribar a cursar el grau que un vulgui. Ja és igual el que s’hagi après o el que s’hagi esforçat un, tot es basa en una o unes notes i, a partir d’aquestes, depèn el nostre futur.

El sistema espanyol és un fracàs i això es pot veure reflectit en l’informe PISA, en el qual consecutivament quedem en els últims llocs. Finlàndia és el país guanyador el qual obté les millors notes. Si ens fixem en les diferències entre els dos països podem observar que n’hi ha unes quantes; començant per la mancança de professorat, o del fet de donar més importància al raonament que no a la memorització.

Què es podria millorar en el nostre sistema? Primerament, el temari, ja que no es necessita saber els mateixos temes que els estudiants de fa trenta anys. Ara hi ha noves invencions, nous conceptes que no s’estudien, i que, segurament, són més importants que no els altres de fa tres dècades.

A més a més, es podria apostar per la creativitat i l’aprenentatge, i eliminar la memorització i els exàmens, substituint-los per una altra alternativa com podrien ser els treballs on es demostra tot l’après sense la necessitat de saber-s’ho tot de memòria per després oblidar-ho.

A part, s’hauria de reduir de manera radical els grups de classe, perquè els i les alumnes tinguin un tracte molt més personal amb el professorat. També caldria augmentar el nombre de docents i, per descomptat, aquests haurien d’estar ben preparats i amb ganes d’ensenyar. I com a part rellevant, és fonamental donar impuls i visibilització a l’educació emocional.

Així, el sistema espanyol hauria d’aprendre de sistemes alternatius i analitzar els avantatges que poden aportar sistemes de països diferents.

En definitiva, es tracta d’un repte que no és impossible, però que sol es podria assolir amb una inversió superior en materials i coneixements i una preparació excel·lent per part del docent. No és important la quantitat d’hores lectives que realitzem, sinó la qualitat en què són impartides, ja que el temps no assegura el bon aprenentatge.